Nadal diu adeu a una carrera única i exemplar

Als 38 anys, el millor esportista de la història d’Espanya i dels millors del món comunicava la seva decisió de posar fi a una extraordinària carrera que va començar un 29 d’abril del 2002 quan, amb només 15 anys, va guanyar el seu primer partit en el circuit ATP a Mallorca (contra el paraguaià Ramón Delgado) i que acabarà a la final a vuit de la Copa Davis, que es disputarà del 19 al 23 de novembre a Màlaga.

"És tancar el cercle", avisava, emocionat, al triar l’escenari on guardarà les seves raquetes. "Em fa moltíssima il·lusió que sigui la final de la Copa Davis. Em sento un superafortunat per totes les coses que he pogut viure", destacava el tennista, que, en el seu palmarès, compta amb cinc enciameres, des de la primera que va guanyar el 2004 juntament amb el seu amic i actual entrenador, Carlos Moyà, a Sevilla contra els Estats Units.

Ningú en l’època Open (des del 1968) ha guanyat tantes Copes Davis i en podria sumar una d’última encara a Màlaga acompanyat del capità, David Ferrer, Marcel Granollers –company de generació–, Roberto Bautista –amb el qual va aixecar l’última el 2019– i amb Carlos Alcaraz, el tennista que ha agafat el testimoni dels èxits. Li queda camí al geni murcià per acostar-se al seu ídol.

Un palmarès únic

En aquest temps, Nadal ha conquerit 92 títols des del primer que va guanyar el 2004 a Sopot (Polònia) i entre els quals 22 Grand Slams, amb el rècord gairebé impensable de batre 14 Roland Garros, als quals cal afegir quatre Open dels Estats Units, dos Wimbledon i dos Open d’Austràlia, a més de dos ors olímpics (un d’individual als Jocs de Pequín del 2008 i un altre en dobles, junt amb Marc López, als Jocs de Rio del 2016), cinc vegades número 1, a més de 39 Masters 1000 i 39 tornejos del circuit, amb un rècord únic i gairebé inassequible de 81 victòries sense perdre un partit sobre terra batuda. En aquesta llarga llista només li ha faltat conquerir dos Masters 1000 (Miami i París) i la seva gran assignatura pendent, la Copa dels Mestres.

Sobre la terra va modelar la seva grandesa, reconeguda amb aquesta estàtua gegant col·locada a Roland Garros, però en una carrera també espectacular en altres grans escenaris com el mític Wimbledon del 2008, on va derrotar en una final per a la història el número 1 mundial Roger Federer i rei de l’herba. Un torneig que somiava guanyar des que el seu oncle Toni Nadal li va ensenyar a fer els primers cops amb tot just quatre anys.

Ni en els seus millors somnis o en aquests contes que el seu oncle li explicava de petit, en els quals li assegurava que podia predir una victòria, lesionar un tennista o fer ploure per ajudar-lo a guanyar un partit, mai hauria explicat una història com la que ha viscut Nadal sobre una pista de tennis.

"Ell és la raó per la qual vaig començar a jugar a tennis. Gràcies a ell vaig poder superar situacions difícils en la meva carrera esportiva", destacava Nadal sobre el seu oncle junt amb un record per al seu equip. "No són treballadors, són amics. Una part molt important en la meva vida. Han estat al meu costat en tots els moments en què ho he necessitat. Moments bons, molt dolents... Hem viscut tant junts que és difícil d’explicar".

La força de la família

La família és essencial per a Nadal i dedicava el reconeixement a la seva mare, Anna Maria, "pel seu sacrifici; ho és tot", a la seva germana, Maribel, "amb qui ho hem compartit tot"; al seu pare, Sebastià, "un exemple d’esforç i dedicació"; a la seva dona, Mery, "la meva companya de viatge perfecta", amb qui fa 19 anys que està unit i amb la qual ha tingut el seu fill, Rafael: "Veure’l créixer m’ha donat tota la força".

Notícies relacionades

L’NBA del pare, el fill i Jordi Fernández

El Barça perd Laprovittola per a tota la temporada

Al costat de tots ells, Nadal ha construït una història en la qual cop a cop ha anat batent rècords en el tennis superant a Espanya el mític Manuel Santana, situant-se en un club de llegendes de la raqueta junt amb els seus col·legues en mil batalles Roger Federer i Novak Djokovic, l’únic que segueix al peu del canó, i campions com Rod Laver, l’únic que ha guanyat dos Grand Slams (els quatre grans en un any) o Björn Borg, que amb sis títols de Roland Garros semblava que ningú superaria a París.

Però Nadal també està entre els millors esportistes espanyols, el millor segurament, junt amb Severiano Ballesteros o Ángel Nieto, per destacar llegendes desaparegudes o retirades, com Miguel Induráin o el seu amic Pau Gasol. Elegit pels responsables dels passats Jocs Olímpics de París com l’esportista per excel·lència en la cerimònia d’inauguració, Nadal és un exemple mundial per a l’esport pels seus èxits, però més pels valors d’humilitat, mentalitat, actitud i esforç en el treball que porta en el seu ADN. Un campió exemplar i únic.