Arriba Netflix amb la vida de Nadal

Nadal s’ha adonat que, ara, continuar jugant era posar en risc el seu cos, hi insisteixo, molt destrossat. Va guanyar el seu primer partit professional el 2002, en el torneig de Palma, on va derrotar el paraguaià Ramón Delgado, ara capità de l’equip de la Davis del seu país per un doble 6-4. Des d’aleshores, s’ha passat 20 anys al top 100 i 17 anys al top 10. Impossible demanar més.

"Ningú en sabia res, per descomptat que ho intuíem, però ha sigut una decisió seva, tremendament íntima, molt personal, solitària, duríssima, molt dura", m’explica un dels seus íntims amics, lluny del tennis, de Manacor.

Pur patiment

El que ha viscut Nadal fins a dir, ahir, definitivament, me’n vaig, ho deixo, és una lluita personal, interminable, amb si mateix. No perquè es cregués que podia continuar jugant al més alt nivell o pensés que aquests criatures poderoses, de cops supersònics, no l’arraconarien en la història. No, no, simplement perquè entrenar i jugar és la seva passió. Res més.

Ja havia guanyat tot el que podia guanyar. Tot. Fins i tot aquest or que volia en els Jocs de París estava repetit, igual que la Copa Davis que mirarà de guanyar a Màlaga. Nadal se sentia viu, útil, perquè continuava entrenant-se i, de tant en tant, competia. Però ho feia amb la sensació no de recuperar el Nadal que va ser (en aquest sentit, sens dubte, em recorda el Marc Márquez que ha tornat, que no vol ser, ni ho pretén, el guanyador del 2019, vol divertir-se corrent i guanyant, de tant en tant), sinó de sentir-se viu, atleta, esportista, competidor. Això, competidor.

Però ni tan sols entrenant-se com sempre, amb el seu equip de sempre, amb la gent de sempre, amb la seva altra família, mira, la mateixa que va perdre MM93 a l’abandonar el team Repsol Honda, ni tan sols posant-hi la mateixa il·lusió, tenia la sensació que tiraria endavant.

Hi ha un moment que el cos, qualsevol cos, diu prou, fins aquí hem arribat. El de Rafa Nadal ha estat molt, molt, castigat i, sobretot, sempre amb alguna cosa, sempre amb mal, sempre de metges, amb metges, entre metges.

L’enduriment de les pistes, la cada vegada menys present terra batuda i, també, és clar, l’evolució del joc, del tennis, del cop, de les pilotes, de les raquetes cap a un tennis més físic, més ràpid, que no et permet pensar, que has de córrer, moure’t i colpejar com si no hi hagués fi, han fet que en qualsevol del milió de calaixets que té al cervell, Nadal hagi construït, a poc a poc, en aquests dos anys, la idea que això s’acaba, amic.

Tot cal dir-ho, el naixement de Rafael Júnior, l’altra vida que comparteix amb Mery, ha acabat d’inclinar la balança cap al "s’ha acabat". Júnior ha transformat la vida del campioníssim, a la porra els 22 anys a l’elit, a la vitrina els 22 Grand Slams, a l’àlbum dels records els 92 títols de l’ATP, banyar el nadó, canviar-li el bolquer, donar-li les papilles, passejar-lo sobre les espatlles... ¡Quina putada fa la cigonya a aquest nen si el deixa a la porteria del costat! Llançar-lo a l’aire i agafar-lo al vol, compartir aquest somriure contagiós, únic, irrepetible, ha fet que Nadal pensi que hi ha una altra vida, potser no tan gloriosa ni glamurosa, ni tan sols igual de milionària, o sí, que la que ha viscut i disfrutat durant els últims 22 anys, tot i que els dos últims han sigut per oblidar.

El golf i els amics

Hi ha la Mery, hi ha el Rafael, la seva Acadèmia, el vaixell, el golf, sí, sí, el golf, els amics de tota la vida que segueixen aquí i, en aquests últims mesos, tot cal dir-ho, des de París 2024, hi ha la devoció "de vegades fins i tot desproporcionada, però sempre admirable", em diu l’amic, d’un Carlitos Alcaraz que ha acabat convertint Rafael en font d’inspiració i imitació. "És més, jo crec que va jugar tan malament el doble a París perquè estava només pendent d’agradar, de compartir, de disfrutar d’estar al costat de Nadal".

Se’n va Rafael Nadal Parera, però preparin-se, acomodin-se, busquin un bon sofà perquè aviat, ben aviat, apareixerà a Netflix la impressionant, documentada, viscuda, sèrie de quatre capítols sobre el seu adeu i la seva vida. Un equip, diuen que finançat per un dels productors més de moda dels EUA, David Ellison, fill de l’amo d’Oracle, que ha estat perseguint Nadal durant mesos i mesos. El seu director no se separa d’ell ni un sol dia.

Notícies relacionades

¿I ara, què?

França, adeu a l’ídol estranger

La sèrie està dirigida pel també nord-americà Zachary Heinzerling, el cineasta que va asseure, durant un munt d’hores i va realitzar un sucosíssim documental, el beatle Paul McCartney i l’exòtic Rick Rubin, famosíssim productor musical, premiat amb un munt de Grammys. La sèrie de Heinzerling es va titular McCartney 3, 2, 1.

Doncs això, 3, 2, 1, desapareix Rafa Nadal Parera de les nostres vides. Gràcies per tot i més. Felicitat als envejosos, que es busquin un altre os.