De París, l’etern jardí de Rafa, al partit del segle a Londres

Al llarg d’una inoblidable carrera tennística de 22 anys ha deixat moments icònics, transformats alguns, com a Wimbledon, en el partit del segle. En la tradicional herba londinenca es va lliurar un partit que perdurarà pels segles dels segles. Es va jugar el 2008 i el pes d’aquest formidable duel amb Federer adquireix encara més valor amb el pas del temps. Se’n va amb 14 Roland Garros, quatre US Opens, dos Wimbledon i dos Opens d’Austràlia. Té, a més, una medalla olímpica (Pequín 2008).

ROLAND GARROS (2005-2022).

Anava amb samarreta pirata, de color verd llampant i melena al vent. Cabells llargs. Era un xaval. Tot just 19 anys, complerts just el dia en què va aconseguir mossegar la seva primera Copa dels Mosqueters. La final, en realitat, la va tenir en la semifinal de l’any 2003. Va trencar la resistència de Roger Federer (número u del món en aquella època) per anunciar-li ja des d’aleshores que aquesta terra era seva. Tenia 19 anys i dos dies quan en quatre sets va derrotar Mariano Puerta, un inesperat finalista, i va ensenyar al món com es mossegaven els trofeus.

Després, el 2006, va deixar clar a Federer quin era el seu territori prohibit. I així d’any en any, com si fos una tradició (2007, 2008, 2010, 2011, 2012, 2013, 2014, 2017, 2018, 2019 i 2020), fins que fa dos anys, i desafiant fins i tot les lleis de la natura, va besar per última vegada (2022) aquesta Copa del mosqueter Rafa. Venia fa dos anys lesionat. Amb aquesta lesió crònica al peu, però, va anar eliminant rivals (Djokovic a quarts; Zverev, que havia eliminat Alcaraz, a semifinals i Casper Ruud a la final) per posar a la Torre Eiffel amb aquesta Copa que és seva.

EL TENNIS FET ART A LONDRES (2008).

No ha existit un partit així abans. Ni tampoc s’ha viscut després. Quan Federer es va quedar a la xarxa i Rafa es va tirar, tal com feia a la terra, extenuat sobre l’herba de l’All England Club, tots els que estaven allà en aquell moment se sentien uns veritables privilegiats. Havien assistit al denominat partit del segle. Va durar quatre hores i 49 minuts, amb un aire èpic per l’aparició de la pluja, mentre el cel de Londres s’anava posant cada vegada més fosc.

Rafa va entrar a la casa de Roger i es va emportar el trofeu per primera vegada en la seva carrera amb una exhibició tennística de tots dos que perdura en la memòria col·lectiva: 6-4, 6-4, 6-7, 6-7 i 9-7. Un partit jugat el 6 de juliol del 2008. Tot i que s’hagi jugat després milions de vegades en el record. El primer punt es va jugar a les 14.36 hores i l’últim, amb Federer derrotat a la xarxa i Nadal arrebossant-se en l’herba, va passar a les 21.16 h. El mallorquí va guanyar 209 punts de 413; 204 de també 413 es va emportar el suís. "És el partit més gran i increïble que he vist mai", va explicar llavors un emocionat McEnroe, conscient que el tennis es va fer art.

L’ABRAÇADA CÒMPLICE AMB ROGER (2009).

Nadal arribava exhaust a la final. Havia necessitat cinc hores i 15 minuts per obrir aquesta porta. Fernando Verdasco l’havia sotmès en la semifinal a un esforç extra el divendres a la nit (6-7, 6-4, 7-6, 6-7 i 6-4), per la qual cosa les seves cames, esgotades per tantes i tantes carreres, no estaven en les millors condicions per enfrontar-se a Federer, l’especialista en el ciment de l’Open d’Austràlia. Amb el record encara latent del partit del segle i tenint, a més, en compte que el suís havia liquidat en poc més de 75 minuts Andy Roddick. Passava tot sis mesos més tard i en un altre continent.

Rafa va necessitar cinc sets per convertir-se en el primer tennista espanyol a guanyar a Melbourne, derrotant vells prejudicis, gairebé ancestrals, que només podia guanyar a terra batuda. El seu joc, en si mateix, era una veritable revolució perquè va traspassar fronteres inexplorades fins aquell moment, que resultaven realment inaccessibles. Però va arribar Nadal per guanyar aquell partit i no només es recorda per la seva gran qualitat tennística sinó per aquesta abraçada còmplice, autèntica i emotiva que va fer el mallorquí al suís quan va rebre el seu primer Open d’Austràlia. Una abraçada que era el preàmbul d’una llarga i veritable amistat, que encara a dia d’avui continua.

LA PERFECCIÓ (2010).

Rafa venia embalat. Ho havia guanyat tot abans de trepitjar les sorolloses pistes dures de Flushing Meadows. S’havia rescabalat a París contra Söderling, el primer que l’havia vençut al seu jardí. Va ser en quarta ronda quan Nadal no estava bé, patint uns problemes físics en la genolls. L’any següent (2010), el mallorquí va acabar amb el suec en una final pràcticament perfecta: 6-4, 6-2 i 6-4. Söderling no va ser rival. Després, a la final de Wimbledon no va tenir rival en el txec Tomas Berdych, que havia derrotat prèviament Federer i Djokovic. Amb Nadal no va poder.

Tres sets i victòria senzilla abans de volar cap als Estats Units, escenari hostil fins aquell moment per al mallorquí. I, a més, va tenir el serbi, un veritable especialista, plantat a l’última frontera. Nadal es va sortir amb la seva. Tenia una energia descomunal que es va emportar per davant Djokovic per ser el sisè tennista de la història a guanyar els quatre Grand Slams en un any. De Melbourne a Nova York passant per París i Londres. Amb 24 anys es va convertir en el tennista més jove a conquerir els quatre grans. El 2010 perfecte.

L’IDIL·LI AMB LA COPA DAVIS (2004-2019).

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Aquest torneig, en el qual defensava Espanya, el seu país, va ser un amor juvenil per a Rafa i significarà el seu adeu crepuscular. No s’entén la seva prodigiosa carrera sense aquesta competició que ha guanyat fins en cinc ocasions (2004, 2008, 2009, 2011 i 2019), que li va permetre connectar emocionalment amb el seu país. A la primavera se n’anava a París, a l’hivern estava per Melbourne, mentre que l’estiu el compartia entre Londres i Nova York. Però res era comparable quan es posava la samarreta vermella i la canellera amb la bandera d’Espanya al braç esquerre.

I ja des de l’inici va tenir un impacte extraordinari. Amb 18 anys va ser decisiu aquell rebel jove mallorquí en aquella final contra els Estats Units derrotant Andy Roddick, cosa que va permetre el triomf final (3-2). El 2008, una lesió li va impedir ser-hi en el moment clau però va ajudar en la fase de grups. Idèntic escenari va tenir un any després (2009), després va firmar un partit èpic contra Del Potro, trencant la resistència de l’Argentina (2011). Es va adaptar a tot, inclòs el nou format (2019) ideat per Piqué, per emportar-se la ¿penúltima? enciamera de la Davis.