Fran Garagarza: "L’Espanyol no ha de tenir complexos, podem ser més feliços que el Barça"

Va arribar a la direcció esportiva de l’Espanyol l’estiu del 2023 amb l’objectiu innegociable de tornar el club a Primera. Va heretar una pèssima situació econòmica que continua sent un llast, però a poc a poc l’equip ha recuperat la vida, sostingut també per la seva fantàstica afició. Aconseguit l’ascens, ara toca consolidar-se a Primera i Fran Garagarza (Mutriku, Guipúscoa, 58 anys) no perd el temps. L’executiu basc repassa amb EL PERIÓDICO els seus mètodes, sensacions i filosofia en un club volcànic que busca l’estabilitat.

Fa ja 15 mesos que està a Barcelona. ¿Com se sent en el club i a la ciutat?

Bé i feliç. M’encanta Barcelona. No pensava adaptar-me tan ràpid a la ciutat, a la gent... Estic de meravella en el club. Per a mi també és un aprenentatge. Sortir d’un poble a una ciutat. Valoro tenir aquest espai per passejar, anar a la platja, a un restaurant a menjar...

A l’inici de temporada va assegurar que l’Espanyol havia passat de l’uci a planta gràcies a l’ascens. ¿En quin estat veu ara el pacient?

Continua estant a planta, amb medicaments. Tampoc diria que sense poder moure’s del llit, però la situació és delicada. Avui dia hem fet un treball ajustant-nos a la realitat i estem satisfets, però encara no estem per deixar l’hospital. Mengem, ens movem, riem a l’habitació, però encara no en podem sortir. L’objectiu és tornar a casa. Per a això, el primer és mantenir-nos, després hi ha d’haver una ampliació de capital i una bona venda. Si es donen aquestes tres coses, i per aquest ordre, ho podem aconseguir. Passant de tant en tant alguna revisió, però podríem tornar a casa. Si fallés alguna d’aquestes tres coses, la cosa es complicaria.

L’any passat va estar marcat per un cert pessimisme i catastrofisme en l’entorn. ¿Percep un canvi en l’ambient?

És possible. Tot acostuma a anar en funció de si la pilota entra o no. Cal intentar ser el màxim d’equilibrat possible. Ni que una cosa t’esfondri ni que l’altra et faci gallejar. L’any passat era una obligació ascendir i es va aconseguir. Ara hi ha dos aspectes clau: ser un equip amb ànima, que la nostra gent la detecti i se’n contagiï, i des d’allà crear un àmbit de tots per animar, reconèixer l’esforç i tenir molt clar el que volem. L’objectiu d’aquest any de l’Espanyol i que tots firmaríem és salvar-nos en l’última jornada al nostre estadi. No n’hi ha més.

¿Veu la força del sentiment periquito en el seu punt més alt des de la seva arribada al club?

Estem en això. Encara no estem en la màxima essència. Aquesta sinergia de celebració de gols, de victòries... Tot passa pel nostre estadi. La nostra gent és la que ens ajudarà. L’any passat l’equip va ascendir pel que es va viure a Cornellà en l’últim partit. Volem que la nostra afició vegi un equip amb identitat, agressiu, amb ràbia, solidari. Aquesta és la base. La nostra afició té molta energia. Crec que no viurem situacions convulses com les de l’any passat. El millor que té l’Espanyol és l’afició. Per molta diferència.

¿Com se les enginya per portar vuit reforços amb les limitacions econòmiques que hi ha?

Treballant molt no és la resposta perquè això ho fan tots. Et diria que fent de les limitacions una virtut, sabent el que vols, adaptant-te a les situacions i establint els objectius segons el mapa a què t’enfrontes. On vaig i com hi vaig amb el que tinc. Busquem jugadors de rendiment immediat, també alguna aposta, però necessitem rendiment. En el mercat nacional veiem que hi ha futbolistes retinguts, amb clàusules… Ens hem d’obrir fora. Et bases en la teva experiència europea, en el meu cas en el Wolves, i comences a tocar portes d’equips destacats, sigui l’Union Berlín, la Roma, l’Augsburg... A partir d’allà s’estableix la negociació, el contacte diari, videoconferències... I tot amb contactes constants amb el departament financer. És veritat que són cessions, però el primer era aconseguir que vinguessin. ¿Que se n’aniran a final de temporada? Ja ho sé, igual que els meus cedits tornaran si la rebenten perquè no tenen opcions de compra. Però per alguns lluitarem perquè no se’n vagin. ¿S’està perdent patrimoni? Sí. ¿Però què faig? No puc comprar jugadors. La suma de l’amortització i el salari ens condemna per les normes de la Lliga i del fair play. Em costaria el doble aquesta compra.

Král i Kumbulla són els reforços que més estan il·lusionant. ¿Com van ser aquestes negociacions?

Král ve d’una Lliga potent amb Union Berlín, però el ganxo de Barcelona i del nostre club el va atraure molt. Era una primera opció. Em va trucar un intermediari per dir-me que sortiria, el coneixia de veure’l al camp del Schalke contra el Hertha quan van descendir. Tenia informes també. Hi va haver un moment de pretemporada en què el seu tècnic el va posar de central i va parar la sortida, però finalment el va, treure. Amb el Marash teníem clar el perfil. Volíem un central amb presència i envergadura que també funcionés en defensa de tres. Vam fer un filtratge de la Roma, la Juventus, l’Arsenal, el Marsella... veient quins jugadors podien sortir. Vam parlar amb Keidi Bare [l’exjugador periquito també albanès] i la Roma ens ho va posar fàcil. És un jugador amb ganes dels que ens agraden.

Joan Garcia no ha sigut un fitxatge, però la seva continuïtat gairebé es pot interpretar així. ¿Va dubtar a vendre’l en algun moment?

Mai, en cap moment. Jo estava molt tranquil. Tot ha tingut el seu procés. Soc dels que pensa que cal lligar els nois amb potencial, tot i que siguin suplents. El veia cada dia entrenar, parlava amb Tommy Nkono i tot eren bones referències. Li vam plantejar la renovació en el seu moment i ho vam tancar aviat. En el mercat d’hivern passat era suplent i tenia opcions d’anar a algun equip de Segona, però no vaig acceptar. Es va lesionar Pacheco, va agafar el lloc i ja no l’ha deixat anar. És un actiu del club ben lligat. Aquest estiu hi ha hagut moviments, però mai em vaig plantejar la venda, cosa que no vol dir que en algun altre moment no passi perquè hi ha una necessitat. Em van trucar després del partit de l’Atlètic de manera seriosa, però no hi havia res per parlar. Tot era en el contracte. El noi ho va passar malament. Vam haver d’explicar-li les coses. Farà el gran salt. Per a nosaltres la 21 és clau. El planter és fonamental, no només per necessitat, sinó també per vocació i creença. Hi ha una línia de successió que continuarà. Serem valents. És un repte per a mi.

L’aposta per Manolo González també va en aquesta línia...

Sí, el Manolo és club. És una persona natural, oberta i molt bo en la gestió de grup. Té coses de Mendilibar en aquest sentit. I després té una virtut molt important: adaptar-se a la situació. Aquesta varietat tàctica i capacitat d’adaptar-se en funció del que s’ha de treballar és bàsica. S’ha guanyat ser-hi. Vaig tenir clar que era ideal per al filial i també per al primer equip. Té similituds amb l’Imanol, de la Reial Societat. És un entrenador amb recorregut.

En menys d’un mes arriba el derbi davant el Barça. ¿Com valora la convivència amb els blaugranes?

Crec que aquesta ciutat dona per a aquesta convivència i molt més. Amb el Barça possiblement hi haurà cinc persones en una taula i cada una tindrà un plat de pernil. Nosaltres tenim un plat per a tothom. ¿Són més feliços ells per tenir-ne un cada un? Em costa creure-ho. Nosaltres podem ser més feliços tenint-ne un per als cinc. ¿Per menjar més seran més feliços? Potser estan els cinc del plat de pernil amb el mòbil i ningú parla entre ells, i nosaltres en tenim un per als cinc i estem rient explicant les anècdotes de quan érem nens.

Es rebel·la contra la supremacia absoluta del gran.

L’Espanyol és un club gran, amb un sentiment de pertinença total, amb arrelament. Que sigui una minoria a la ciutat no importa. Amb la que té ja n’hi ha prou. Els 25.000 que s’ajunten cada 15 dies a l’estadi gaudeixen. Per ser menys no ets pitjor. Per això em posa molt l’Espanyol. Jo ho he viscut al País Basc. Tot Guipúscoa és de la Reial Societat. L’Eibar no omple 8.000 seients. La Reial està en 30.000. I l’Eibar hi ha hagut algun any que ha acabat per davant. L’Espanyol no ha de tenir complexos. Per a res. Podem ser més feliços que el Barça. Sobre la gespa, només espero competir i no sortir-ne ferits. Al Bernabéu, la cosa es va complicar més del compte. No és el mateix perdre 2-1 que 4-1.

Notícies relacionades

Pogacar vol ser el Coppi del segle XXI

El Barça espera altres socis per a la filial digital que llasta els comptes

¿Hi ha alguna crítica que li hagi dolgut especialment?

No sabria dir-ne cap en concret. N’hi ha hagut perquè soc en la primera fila de la diana, però només demanaria que es donés valor al que s’està fent. ¿Què vull dir? Em refereixo a posar en relleu anar a veure el femení al camp del Betis, agafar un vol un diumenge al matí per veure el filial, tenir una xerrada a la Túrbula amb els pares de la residència... Ho fas perquè entens que t’ho toca fer, perquè estàs implicat des de dalt fins a baix. L’Espanyol era un club amb molt poca exigència quan vam arribar. Arribes, veus que està aturat, que el malalt és al llit. Calia agitar-lo. Això em posava nerviós. Necessitem anar ràpid perquè s’ha perdut molt temps. Nosaltres hem de deixar un llegat.