L’espantall de torn

Notícies relacionades

Alcaraz es recompon i segueix endavant a Barcelona

El Madrid, al ‘play-off’ a base de triples

L’enfrontament, no obstant, s’havia escalfat des de feia dies a les xarxes, amb radicals creuant proclames i exhibint imatges de coreografies, desplaçaments, grafitis vexatoris i una tirallonga d’amenaces i insults. Una dinàmica que deixava entreveure certa nostàlgia cap al passat, aquells temps en què Ultras Sur i Frente Atlético eren protagonistes als carrers i a les grades. Anys de tifos vistosos, multitud de bengales i exhibició de pancartes-missatge. Tot això es va acabar per diversos motius. Des del declivi del mateix moviment, fins a una pressió policial més gran, passant per la decisió de Florentino Pérez, en el cas dels blancs i per motius personals, de foragitar els Ultras Sur del Bernabéu. En canvi, l’Atlètic, primer Gil i després Cerezo, van seguir tolerant els seus radicals, malgrat haver protagonitzat fets com l’assassinat del seguidor donostiarra Aitor Zabaleta el 1998 o el del radical deportivista Javier Romero Jimmy el 2014. Haver participat en aquests episodis no va suposar la seva expulsió de l’estadi (perquè, és clar, formalment el grup no existeix, segons Cerezo), ni tampoc la seva reconversió en un grup d’animació no-bel·ligerant, com va passar en el Madrid amb la creació de la Grada Fans, liderada per exradicals blancs.

Els efectes del derbi, no obstant, desborden l’escenari dels incidents. Amb el focus mediàtic de nou sobre els radicals del futbol es van anar produint els reportatges que atiaven l’espantall dels pretèrits dimonis populars per excel·lència de la dècada dels 90. Sense tremolar s’afirmava que el fenomen ultra estava de tornada. La realitat és molt diferent. El que es va viure en el derbi de Madrid, com els disturbis provocats per radicals malaguenys neonazis a la Corunya, només són episodis recurrents que fan evident la pervivència d’un moviment marginal que gràcies als mitjans obté cíclicament la visibilitat anhelada. Una projecció que, a més, va acompanyada de l’habitual criminalització. Un nou error que justament el que provoca és cohesionar un fenomen polièdric on tothom tanca files davant les crítiques en genèric. En comptes d’aïllar els violents i potenciar els col·lectius que prioritzen l’animació i defugen la violència, l’estratègia punitiva de LaLiga i els agents implicats col·loca tothom al mateix sac. Després arriben les sancions, econòmiques i de prohibició d’accés als estadis (de difícil seguiment, per cert), que sempre recauen sobre els mateixos, els seguidors. Potser algun dia també caldria posar el focus sobre els jugadors que aplaudeixen o fan la pilota als sectors més bel·ligerants de la seva afició o sobre aquells presidents que toleren les seves activitats delictives.