Passeu-li al bo

El Teo va posar a prova la meva autoritat com a pare. Li vaig ordenar que fes els deures i em va contestar que no volia fer els deures, que volia batre el rècord del món de tocs amb la mà. Va sonar convincent. Sembla que el meu fill és un nen de grans ambicions que ha nascut en una casa equivocada. Sigui com sigui, vaig encaixar la seva insolent resposta i vaig actuar, per descomptat, amb responsabilitat adulta. Vaig fer el que s’ha de fer en aquests casos: primer, vaig guanyar el Teo en un concurs improvisat de tocs amb la mà, després el vaig superar en un altre concurs complementari de tocs amb el peu i després el vaig humiliar en el concurs estrella de tocs amb el peu i amb la mà. Finalment, li vaig comprar el llibre oficial dels rècords Guinness, l’edició actualitzada del 2024, perquè es vagi espavilant.

Futbol: el cas és que el Teo flipa amb tot el que no serveix per a res. Li encanten els vídeos d’habilitats, de tocs amb la pilota i de caramboles extraordinàries. Diria que és normal, perquè el Teo és un nen de 8 anys, però em sembla fascinant que existeixin no pocs adults que porten mig segle veient futbol com a aficionats i encara aplaudeixin en cada partit un munt d’ornaments d’aquest estil, xorrades que en la competició no serveixen per a res. El gestet, la carrereta, el regateget... Sempre en diminutiu, sempre posturetes i sempre al bàndol equivocat.

Aplaudeixen això i després no aprecien totes les accions grises, crues i solidàries, que són les que de debò t’ajuden a guanyar partits i aconseguir resultats.

De debò, amb aquest tema em rebenta el cap, perquè és injust per als futbolistes involucrats. Hi insisteixo i remarco: mig segle veient futbol i encara no ho han entès.

En la meva ment, aquest fenomen de l’aplaudiment equivocat s’ubica al calaix dels assumptes que no entenc, però tampoc els canviaré, juntament amb els milionaris pendents del que diguin a Twitter quatre de tarats o els entrenadors influïts per nosaltres els periodistes esportius, també uns altres tarats.

Amb tot, crec que el Teo superarà aquesta fascinació per la vacuïtat d’aquí uns anys. Soc optimista, perquè si alguna cosa ja sap el meu fill quan juga a futbol és passar-l’hi al bo, amb humilitat, i córrer per ajudar-lo.

Xiular en situacions límit

Notícies relacionades

Toni Bou: "Em preocupa què faré quan em retiri per ser tan feliç com ara"

Pogacar culmina a la Llombardia un any històric en el ciclisme

Si el Barça va ser imbatible durant un temps va ser justament per això: l’hi passava al bo. I no només això, és que a sobre en tenia uns quants. Hi havia allò de passar-l’hi a Messi, òbviament, i hi havia allò de passar-l’hi a Iniesta, dos superdotats que jugaven de memòria en un paisatge propici, i que desnuaven fils impossibles quan els minaven el camp de trampes, que sortien de situacions límit xiulant i que il·luminaven laberints on qualsevol altre es perdia plorant. Importaven l’estructura col·lectiva i tota la resta, però passar-l’hi al bo resolia un munt de preguntes difícils d’explicar després.

A l’elit hi ha els bons i a la superelit decideixen els bons. No sé si Iniesta, que aquests dies ha anunciat la seva retirada, batria un rècord d’habilitats, es trauria la samarreta donant tocs amb el coll o guanyaria una prova al ¿Qué apostamos?, però en ell residia tota la substància. La bellesa pura d’una tècnica natural que connectava els peus amb el cervell. Ni més ni menys. El futbol, al cap i a la fi.