Pogacar culmina a la Llombardia un any històric en el ciclisme

Si els dibuixos animats existissin en ciclisme Tadej Pogacar seria l’heroi invencible, que cap malvat pot tombar, el que ataca a tot arreu mentre els altres se’l miren i el que guanya qualsevol carrera, del març a l’octubre, d’un sol dia, d’una setmana o de 21 etapes de competició. De vegades, la ficció i la realitat es confonen sobretot quan actua Pogacar, com ahir quan va guanyar el Giro de la Llombardia, l’últim monument de l’any i el quart a la seva col·lecció particular.

És igual qui sigui el rival, en el Tour, Jonas Vingegaard, i a la Llombardia, Remco Evenepoel. Ell guanya i els altres se’l miren. Ell venç per entrar en la història, per fer-se carrera a carrera més fort, més històric i llegendari, fins al punt que no només col·lecciona victòries, sinó que iguala rècords per formar part, amb tot just 26 anys acabats de fer, de la llegenda del ciclisme.

A Como, allà on va aixecar la bici vestit amb el mallot irisat, Pogacar va aconseguir un quart triomf consecutiu en la clàssica de les fulles mortes i va empatar amb Fausto Coppi, el gran campió italià. Van haver de passar 75 anys. El 2025 tindrà l’oportunitat d’una cinquena victòria, que si l’aconsegueix de forma consecutiva serà el primer corredor de tots els temps a aconseguir-la per poder empatar amb cinc títols una altra vegada amb Coppi.

Si va guanyar el Mundial amb una ofensiva a 100 quilòmetres de la meta, Pogacar va vèncer a la Llombardia amb un atac a 48 de l’arribada, durant l’ascensió al port de Colma di Sormano. A la seva roda hi havia Evenepoel. Va veure el campió olímpic el demarratge. Res va poder fer, més que observar-lo. I ja va ser molt. El duel entre els dos no va existir, tot i que els dos fenòmens del ciclisme actual, amb permís de Vingegaard, van ser primer i segon. Quan Pogacar va atacar, ho va fer amb la decisió marca de la casa per travessar la meta amb 3.16 minuts d’avantatge sobre Evenepoel, amb Ion Izagirre i Enric Mas, en la quarta i cinquena posició.

Totes les carreres que aquest any ha disputat a Itàlia les ha guanyat a excepció de la Milà-San Remo en la qual només va poder ser tercer a la meta, tot i que va ser el ciclista que va trencar la prova en la tradicional ascensió al Poggio.

Pogacar va començar la col·lecció el març, quan va debutar amb una victòria aclaparadora en la Strade Bianche, la clàssica toscana que discorre per trams sense asfaltar i va acabar a l’octubre, per tancar un any de dibuixos animats, amb una altra exhibició incontestable. Al mig, va anar al Giro per vestir-se de rosa des de la segona etapa i sumar un total de sis victòries sense que ningú s’atrevís a tossir-li. Evenepoel, amb un caràcter aguerrit, ja ni el qüestiona, només el va aplaudir ahir al podi convençut que ser segon en una carrera és com una victòria perquè amb Pogacar en acció la sorpresa no és que guanyi, sinó que no ho aconsegueixi.

A l’estil de Merckx

Notícies relacionades

Toni Bou: "Em preocupa què faré quan em retiri per ser tan feliç com ara"

Regnar i renéixer: torna un derbi "descompensat"

Pogacar va tancar ahir un any de fantasia per convertir-lo en viva història d’aquest esport. Ha sigut una temporada en la qual ha fet coses que ni tan sols s’havia atrevit a fer Eddy Merckx en els seus anys de glòria sobre la bici. "A mi mai se’m va acudir atacar a 100 quilòmetres de la meta", va confessar després que l’astre eslovè aconseguís el triomf en el Mundial de Zúric per ser al costat d’ell i Stephen Roche el tercer corredor que aconseguia en un mateix any els triomfs en el Giro, el Tour i el Mundial.

¿I del Tour què es pot dir gairebé tres mesos després d’acabar? Doncs senzillament que va ser un passeig militar, amb sis victòries d’etapa i sent mallot groc des de la quarta jornada de competició. ¿Què farà l’any que ve? Pogacar ja ho té clar tot i que encara falti per desembarassar el camí cap al Tour, que voldrà guanyar per quarta vegada. Després de la ruta per França (el recorregut es presenta el pròxim dia 27) vol córrer la Vuelta, carrera que encara no col·lecciona. Si s’apunta i la salut l’acompanya com durant aquest curs ciclista ja se sap qui guanyarà la pròxima ronda espanyola. I si no, al temps.