Toni Bou: "Em preocupa què faré quan em retiri per ser tan feliç com ara"

Quan comença la temporada, els seus títols es donen per fets. Com si només pogués perdre’ls.

Jo no ho visc així. Tinc la gent mal acostumada i la realitat és una altra. Però ho tinc molt clar: cal guanyar-ho tot des de zero. És el que m’han ensenyat tots aquests anys. És l’esport. Has de guanyar-t’ho cada dia i has d’estar molt ben preparat i al màxim per poder fer-ho. La part mental és la més difícil.

¿Com es fa reset per començar de zero quan ja ho ha guanyat tot?

La motxilla del títol d’una banda pesa i de l’altra ajuda. Ajuda a treure pressió en el sentit que ja he fet el que havia de fer, sé com ho he de fer i intento replicar allò que m’ha portat fins aquí. Mentalment la motivació és difícil. ¿Com es fa? El secret és que m’agrada molt el que faig. Disfruto el meu dia a dia i aquest és el secret. És un caramel dolç i amarg alhora, però m’agrada.

¿Pot arribar el dia en què Toni Bou no guanyi?

Evidentment: arribarà de ben segur. De fet, jo sempre dic que el Toni del 2006, en comparació amb el del 2007, tampoc era tan diferent. Simplement vaig trobar la manera de fer-ho, de creure en mi mateix, de poder-ho aconseguir, i vaig ser tercer i cinquè, i l’any següent vaig guanyar els dos títols. En l’esport es decideix per molt poc.

Des de fora sembla que no hi ha competència. Arriba, guanya i següent carrera.

Has d’intentar no caure en aquesta trampa, perquè és molt fàcil dir: "Sí, sí, però acabes de guanyar i han sortit les coses". La realitat, però, és que t’ho has de guanyar cada dia que competeixes.

¿Ha canviat molt el que sent sobre la moto en aquests anys?

Sí, una mica sí. Les sensacions són diferents. Més tranquil·litat, menys nervis, menys por de perdre. He madurat, he guanyat moltíssim, he tingut la gran sort de viure tants títols que em fan veure les coses d’una manera diferent i preparar-me per a aquell moment que arriba a tot esportista i que estic tenint la sort que encara es fa esperar.

Sobre els obstacles, ¿té temps de pensar? ¿O ha de recórrer a la intuïció?

Penses molt. En el moment de la zona no, perquè tens poc temps i actues, més que pensar, però tens aquestes dècimes per prendre la decisió entre aquestes dues opcions que havies mirat des de dalt a peu. Moltes vegades és més intuïció. Ho veus i t’hi llances.

¿Li volta pel cap l’hora de retirar-se?

Quan ho faci serà perquè físicament no podré. Jo crec que fent tercer o quart, si estic bé físicament, també m’ho passaria bé perquè m’agrada. El problema és si et fa mal alguna cosa. Aquí sí que sempre dic que el 2018, quan vaig tenir el problema de les vèrtebres, és l’única vegada que ho vaig valorar. Va ser un any amb mal d’esquena, amb malestar. Serrar les dents per córrer és una cosa, però fer-ho per entrenar... Aquí es complica més. Entenc perfectament els esportistes que es retiren per això, perquè així és impossible disfrutar.

És l’esportista sobre dues rodes més premiat de la història. La seva carrera ja és inigualable.

Soc dels que pensen que si jo ho he fet jo, ho pot fer qualsevol. Em pensava que el meu somni era aconseguir els set campionats de Jordi Tarrés. Ens semblava que era irrepetible. Però així és la vida de l’esport: sempre hi ha algú que et supera. És el que té de bonic, ho pot fer qualsevol. Quan em retiri, espero poder estar molt dins d’aquest món i disfrutar amb el que facin les noves generacions.

Com a esportista conviu amb el dolor. ¿Quin és el llindar per dir que ja n’hi ha prou?

És un llindar petit. Moltes vegades penses que no pots córrer i ho acabes fent amb dolor. Però hi ha un moment en què pots córrer infiltrat, però no et pots entrenar. I òbviament no et pots infiltrar cada dia per entrenar-te. I això en cossos com el meu, que portem des dels 15 anys com a professionals, amb tanta càrrega.

¿Se celebra igual el mundial número 36, que el 35 o 30?

No, diferent. Depèn del moment o del perquè. Al final he tingut la gran sort de viure’l 36 vegades i sempre ha sigut diferent, sempre molt intensament, però diferent. De vegades és més emotiu; de vegades és més festa amb els amics. Feia molt temps que no teníem una gran festa com la que vam fer a Andorra, perquè era la carrera de casa, perquè venia tot lligat. Vaig ser més valent en el sentit de preparar-ho tot. Sempre he decidit no planejar res i quan acabem la carrera ho decidim. Aquesta vegada no. Havíem previst un sopar, i em vaig dir: "Si no guanyo, no passa res". És una mica el que em dona l’experiència.

¿Com es porta personalment?

A casa m’ajuden molt perquè pugui estar concentrat en el que convé i intento compensar-ho. Quan ets a casa i tens temps, que sigui per als teus, per a la gent que realment està sempre amb tu i que et troba i que tu trobes a faltar. M’agrada molt ser a casa i, després de la covid, diria que fins i tot una mica més.

¿El preocupa el futur?

No em preocupa gens ni mica no ser el campió del món actual. Tinc la gran sort d’haver-ho sigut tantes vegades i que tampoc soc una persona de caràcter que es torni boja per això. Em preocupa més què faré per poder ser tan feliç com soc ara. Però la veritat és que, quan vam estar tancats a casa per la covid, també estava superbé, i això em va sorprendre.

Notícies relacionades

Pogacar culmina a la Llombardia un any històric en el ciclisme

Regnar i renéixer: torna un derbi "descompensat"

Quan tornem a parlar després que guanyi el 37è mundial, ¿com li agradaria que fos?

M’agradaria que no canviés res. Intentaria estar més sa encara del que estic, perquè físicament ho estic treballant i m’està costant. Aquest és un dels objectius que em marco. Vull estar igual que ara. Estic molt bé i m’agrada molt la meva vida com està.