Salvar el soldat Ryan

No sé si Ceferin té alguna cosa de Steven Spielberg o si trobarem algun punt distintiu en comú entre Lamine Yamal i Matt Damon en el paper del soldat James Francis Ryan a l’èpica i inquietant pel·lícula de la Paramount Pictures. El que sí que sé segur és que Luis de la Fuente no és Tom Hanks, i que el de la Rioja no té ni un dels valors protectors que sí que tenia el general Miller pels seus homes.

Luis de la Fuente em preocupa com a culer i com a aficionat. Els últims triomfs de la selecció espanyola l’han consagrat, és cert, però ell, pobre diable, lluny de tenir una actitud de solidaritat de grup, comença a creure’s que tot es deu a ell i a mostrar símptomes d’una prepotència i supèrbia inusuals en un simple seleccionador. Ens parla d’ofertes per les quals ningú li ha preguntat, de falta de documents contractuals que no s’ajusten amb concreció a la realitat, i, el que és més preocupant, ens delecta amb estadístiques falses (en el cas dels jugadors barcelonistes) sobre lesions que tots sabem que arribaran en cas de seguir així, però que ell no vol acceptar al pensar i estar pendent exclusivament del seu lluïment professional i personal.

No, senyor De la Fuente. No va per aquí. Fins i tot per als que estimen la seva selecció, la veneren i la idolatren al sentir-la com a pròpia, que no és el meu cas, ho admeto, fins i tot a ells, el final, el seu final o el de la seva selecció, no justifica qualsevol mitjà.

¿És conscient del que costen els seus jugadors, que ho són tot menys seus, als clubs que els paguen? ¿És conscient del que Lamine Yamal significa avui per a desenes de milions d’aficionats que veuen en el nano de Rocafonda la porta de sortida a anys de foscor? ¿És sensible a la sobrecàrrega atroç que està patint en una edat juvenil i en plena formació morfològica, i el que li suposaria avui una lesió greu per la seva falta de generositat i la seva avarícia resultadista?

Notícies relacionades

Martín és a Qatar amb 11 costelles trencades i un pneumotòrax

Entre tòpics i trampes

O els clubs es planten coralment, o, no ho dubtin, més d’hora que tard em tindran aquí escrivint adolorit que ja els havia avisat. I no ho vull.

Miri, miri la pel·lícula, capità.