El Barça es tatua la felicitat

Així, l’afició de Montjuïc va tenir el colofó somiat, una afició que disfruta d’un Barça que es va rearmant sense baixar de la talaia i que, després de guanyar el Sevilla a peu coix, es disposa a afrontar la seva setmana gran.

Provin, sí, d’anar a peu coix. D’aguantar uns segons quiet, amb l’altre peu penjant. I tractar així d’aturar el temps. El porter, malgrat saber de què va tot això, ja es tirarà a terra. Fart. És llavors quan toca fer el saltiró, canviar de cama i xutar la pilota perquè entri manyaga al fons de la xarxa. No sembla senzill tirar així un penal, però Lewandowski ho està convertint un exercici que voreja el surrealisme en art. L’escena, fins i tot sense gambes, hauria de tenir cabuda en aquest cartell rupturista d’un pintor tan apassionat com Miquel Barceló amb qui el Barça celebra els 125 anys.

Barceló va dir que les va passar magres per pintar el quadre. Pensava que no se’n sortiria. Però se’n va sortir. Lewandowski també creia que aquesta estrambòtica manera de xutar penals potser no podia ser bona idea, però els que valen són els que persisteixen. Encara que no hi ha res que sigui senzill a peu coix, tampoc per a aquest Barça que defensa en la línia del mig del camp, gran líder de Primera que continua carregant-se els rivals, però sempre després de guanyar-s’ho amb cor, instint i classe. Abans que el Bayern (dimecres) i el Reial Madrid (dissabte) mesurin la certesa del somni, l’equip de Flick es va desfer de l’orgullós però debilitat Sevilla en el primer acte, per després gestionar esforços en el segon. Els sevillans van resistir 20 minuts abans d’esfondrar-se sense remei. Tot i que sense abaixar mai els braços.

García Pimienta havia sortit a la gespa de Montjuïc una hora abans de començar el partit. Amb les mans a les butxaques, semblava que volgués retenir aquell moment de pau. Els entrenadors, turmentats, sempre viuen en la fina frontera entre l’èxit i la frustració, el somni i el malson. Pimi, abans que es desplomés la nit i al capdavant d’un Sevilla afligit en el seu intrínsec caos familiar, volia disfrutar d’aquell passeig.

Tot això s’ho mirava Gavi des de la distància, amb aquella mirada d’impaciència pròpia de qui ha passat 11 mesos mirant d’entendre per què li va tocar a ell trencar-se el genoll. Fins que li van fer entendre el més senzill: "¿I per què no?".

Els 10 jugadors de camp del Barça van tancar el Sevilla a 30 metres davant les escomeses de geni de Lamine Yamal, i només va caldre esperar que el destí fes la seva part. Peque, el ros que va tenir dies de somni a Cornellà i que no va aconseguir fer el salt des de La Masia, va tenir un retorn dur a Barcelona. Va arrossegar Raphinha a l’àrea i Lewandowski va castigar a peu coix des del punt de penal. Al cap de no res, Pedri provocava els salts de joia de Flick amb un tret sublim des de la frontal. I Lewandowski, amb el seu dotzè gol en 10 partits de Lliga, posava el turmell per desviar un xut de Raphinha i s’apuntava el 3-0. El Sevilla només podia lamentar la lesió d’Ejuke.

Notícies relacionades

L’NBA del pare, el fill i Jordi Fernández

El Barça perd Laprovittola per a tota la temporada

El renascut Pablo Torre es va apuntar dos gols, el segon després d’una centrada tancada que no va caçar ningú; Idumbo va buscar consol davant la valentia mal mesurada d’Iñaki Peña, i el Barça, que havia hagut de lamentar la lesió d’Eric abans de començar, va acabar tan content com el seu enyorat ídol.

Gavi, i ara també el Barça, porten l’alegria ben tatuada a la seva pell.