Dissabte hi ha concert

Com vostès es poden imaginar, no utilitzaré aquest privilegiat espai per repetir ximpleries com la que en un clàssic pot passar de tot o per il·lustrar-los amb exemples que un Madrid-Barça sempre ha sigut una cosa tan especial, que la forma en què hi arribi un o l’altre és irrellevant. No, explicaré on som, què veu i sent un culer davant el partit de dissabte, aquest dissabte, més enllà del que digui la història o qualsevol d’aquells tòpics insuportables.

El Reial Madrid, creat a base de talonari, sense cap espanyol a seleccionar ni desgastar amb la seva selecció i amb un joc anodí i soporífer fins i tot per als seguidors més malalts d’aquest esport, entre els quals em compto, va deambulant pels camps d’Espanya, garrepa, sota la mirada de pànic dels seus seguidors, o al talent d’un dispensador gota a gota d’algun dels seus milionaris fitxatges o al so televisiu que de manera regular es pot sentir seguint les transmissions de Carlos Martínez quan, entre atònit i descontrolat, crida allò de... "penal a favor del Reial Madrid!".

Ni model ni joc

I tot el que els explico, preparat amb un model de joc que ni és model ni és joc: que si ara tres centrals, que si ara defensa de quatre, que si migcampistes i volants que semblen ciborgs creats per treballar i suplir la passivitat d’atacants més pendents de la grada que de la pilota... Una tragicomèdia, o, per a algun madridista, més aviat una terrorífica novel·la de Stephen King.

Notícies relacionades

El Barça anuncia l’acord per als seients vip, però n’amaga els inversors

La meravella Lamine Yamal

D’altra banda, un Barça creat a base d’ordre, disciplina i fe, fe absoluta en una manera d’entendre el futbol com un exercici de generositat, d’esforç i de complicitat que converteix el sistema en un huracà Milton que lluny de perdre intensitat al tocar territori aliè, s’activa com un fenomen de destrucció, imparable i perfecte.

Al Bernabéu falta gent, i sí, juguem molt millor i em sento favorit. ¿I què? Tant, que utilitzarem el Bayern d’entretingut teloner a l’espera del gran concert. ¿Ho han notat? Sí. Crec i confio cegament en aquests xavals. ¡A ballar!.