Carolina Marín: "La vida m’ha donat una altra medalla en forma d’afecte que mai hauria imaginat"

Em sento molt orgullosa que em transmetin aquests missatges perquè és una de les principals coses i valors que vull demostrar a aquests joves, que s’hi vegin reflectits. És important per a mi perquè aquests missatges m’han ajudat molt en la meva vida, crec que són missatges molt presents no només per als nens, sinó per a qualsevol persona de mitjana o de més edat que els pugui necessitar.

Aquests nens tenien sempre com a referents futbolistes, tennistes i ara la tenen també a vostè, una dona que practica un esport diferent. ¿Canvien les coses?

Sí, és clar. En la meva infància, quan vaig començar en aquest meravellós món mai vaig tenir un referent, sobretot al meu país perquè ningú el coneixia. En l’àmbit mundial coneixia molt poquet del meu esport. Els nens poden tenir un referent amb uns valors molt marcats que mostra a dins i fora de la pista. És del que més orgullosa em sento.

¿Se sent una pionera?

Sí, em sento molt pionera, i a part de tots els èxits i medalles, sobretot del que més orgullosa em sento és que la gent sàpiga al meu país el que és el bàdminton, que se’n parli i agraïda per tot el suport que tinc i rebo cada dia. La gent vol practicar i jugar. Després, quan competeixo en països asiàtics, la gent matina per seguir-me.

La seva primera convocatòria amb la selecció va ser a Oviedo, al Centre de Tecnificació. ¿Recorda aquells primers moments?

Venir a Astúries em fa recordar moltes coses boniques. Recordo el meu pare, a qui lamentablement vaig perdre fa ja diversos anys. Ell va ser qui em va portar aquí al campionat d’Espanya a Vegadeo, per tant venir a Astúries em dona molta presència, molts records bonics i complir el somni de recollir el Princesa d’Astúries doncs imaginin-se. Des que vaig trepitjar Astúries ha sigut molt bonic, la gent m’ha transmès molt afecte.

¿El seu exemple servirà perquè d’aquí a uns anys parlem d’altres grans jugadors a Espanya?

M’encantaria que quan Carolina Marín pengi la raqueta no es deixi de parlar de bàdminton, si soc sincera crec que serà molt complicat. Crec que he posat el llistó molt alt, però tant de bo que m’equivoqui i d’aquí a uns anys hi hagi un altre nen o nena aconsegueixi tot el que jo he aconseguit i que es continuï parlant de bàdminton al meu país. Quan deixi la raqueta no em puc desvincular del bàdminton perquè soc el que soc pel meu esport i tot el que m’ha donat.

Passat el temps, ¿com recorda els Jocs de París? ¿Hi ha menys amargor?

Ho veig des d’una altra perspectiva. No fa falta continuar amargant-se quan és un moment molt cruel. Un moment diria que injust, però quan passes temps amb tu mateixa, reflexiones que potser no ho mereixia, però si la vida m’ha posat al meu lloc deu ser per alguna cosa. Moltes vegades l’esport té la seva cara bona i la seva cara dolenta. La vida m’ha posat al meu lloc sense voler-ho, voldria que m’hagués posat a dalt de tot del podi, però al cap i a la fi m’ha donat altres experiències, he sabut valorar d’altres coses, estar més temps amb la meva família, des que me’n vaig anar amb 14 anys no passava més d’una setmana a casa. Ara, gràcies a la lesió, he arribat a passar-hi tres setmanes seguides, amb el meu nebot, amb la meva àvia, i ells han sigut els que m’han tret del forat en què estava.

També ha incidit en la importància de la salut mental per a un esportista. ¿Passa igual amb la resta de la societat?

Per a qualsevol persona. El cervell és una part més del nostre cos, igual que anem al gimnàs a entrenar les cames i els braços, el cervell també cal entrenar-lo. Per a això moltes vegades no fa falta estar malament, sinó que jo em trobo bé però vull estar millor, vull aprendre més de mi mateixa, vull donar veu a emocions que potser no m’atreveixo o les tinc molt internes, i per a això hi ha el psicòleg. Treballo amb la meva psicòloga des del 2018, he passat amb ella els pitjors moments de la meva carrera i de la meva vida personal, amb la perduda del meu pare. Són moments en què has de saber recompondre’t, no qualsevol pot tornar a fer el que feia. Tornar a guanyar no ha sigut fàcil i per a això he necessitat aquesta ajuda externa.

¿Se sent ara més reconeguda a Espanya?

Notícies relacionades

Flick va pagar el deute

54 segons, 100 partits, 3 gols

Jo anava als Jocs de París amb l’objectiu de la segona medalla d’or, però la vida m’ha donat una altra medalla que jo mai em podia imaginar, i és una medalla en forma d’afecte, d’amor de la gent, i sobretot d’empatia. Sempre dic que les medalles són molt boniques, i amb el que jo em quedo és el camí, no obstant, la gent ha pogut valorar, crec que per primera vegada en la meva carrera, tot el que hi ha darrere, tot el que he hagut de superar, el tornar a dalt de tot, el recompondre’m de tots els moments que la vida m’ha posat per davant, i això no és fàcil. He guanyat una medalla que no sé si ha sigut una de les més boniques o de les que tinc més carinyo i de la qual més agraïda puc estar en tota la meva vida.

Diu que vol acabar la seva carrera en una pista de bàdminton.

Queda molta feina. Aquesta última lesió la vull veure des d’una altra perspectiva, no vull córrer ni tenir pressa per estar en una pista. El moment més important de la meva vida ha passat fa uns mesos, que són uns Jocs, i el que tinc per davant són moltes coses que vull aprofitar i disfrutar. Una d’elles és passar més temps amb la meva família, per això mateix no tinc cap pressa per agafar una raqueta. Vull prendre’m el temps que tant el meu cos com el meu cor necessitin per agafar aquesta raqueta, perquè una altra vegada torni a tenir motivació. Hi ha una il·lusió, però no una obsessió, i és que hi ha un campionat d’Europa d’aquí a un any i mig a Espanya, segurament serà a Huelva. Tant de bo.