I Nieto va llançar un sofà a la piscina des d’un 11è pis

Comencem per la festa, ja hi haurà temps de recordar els drames d’aquell 1999. Era la tarda del 24 d’octubre, fa exactament 25 anys. Data emmarcada en la història de l’esport espanyol. El català Àlex Crivillé, aquell nen rebel que havia guanyat el títol de 125 cc (1989) amb una moto artesanal, obra del geni Antonio Cobas, conqueria el primer ceptre gran, de 500 cc, per a Espanya al circuit brasiler de Jacarepaguá, pilotant una Honda.

"Només diré una cosa: va ser una festa a l’altura de la conquesta. Si la conquesta d’aquest títol, mai aconseguit per un espanyol, sempre en mans de nord-americans i australians, va ser una cosa mai vista, la festa, amb Ángel [Nieto] com a mestre de cerimònies, va estar a l’altura del que s’havia aconseguit. Jo vaig haver de canviar-me tres vegades de roba, perquè em van llançar tres vegades a la piscina", explica Santi Hernández, posseïdor de nou títols mundials i, llavors, debutant com a tècnic de suspensions de Crivi. "Gairebé em poso a plorar el dia que em van dir que era el nou tècnic de suspensions de l’ídol de tota la meva vida" explica el Santi, que, llavors, tenia només 23 anys.

La festassa va ser a l’hotel Sheraton de Rio. El 12+1 va decidir que tothom havia d’acabar a la piscina. Una o diverses vegades. La barbacoa de celebració, als jardins de l’hotel, va ser infinita, no només en carn, també en beguda. A les onze de la nit, després d’un munt d’hores de gresca, Crivi va decidir anar-se’n a descansar i es va retirar a la seva habitació, la 1.105, a la planta 11.

Al cap de 10 minuts d’haver-se absentat el nou campió, Nieto estava destrossant la porta de la seva habitació amb els punys i a puntades de peu. Li va obrir Crivillé en calçotets. "Però, Àlex, ¿què fas al llit? ¡Ets campió del món! ¡Ets el primer espanyol que aconsegueix el títol gran! Vinga, seguim la festa", li va dir el de Zamora.

Salts per l’habitació

"¡Cal trencar-ho tot!", cridava l’Ángel, que va contagiar a l’Àlex la seva eufòria, fent salts per l’habitació. Tant, que entre tots dos van llançar un sofà per la finestra. "Vinga, vinga, llancem el sofà". Per sort, va aterrar a la piscina. "Vinga, vinga, Ángel, ¿què més trenquem?", es va posar a cridar Crivillé. "¿El televisor? ¿Llancem el televisor?", cridava Àlex, eufòric. I sí ,el Nen de Seva va agafar la tele i, just quan l’anava a llançar a la piscina, Nieto va cridar: "¡No, no, Àlex la tele no, que pot esclatar!" I Crivi es va frenar. Sort. Només va haver de pagar el sofà.

"Van ser temps meravellosos, com els que hem viscut, més tard, amb els títols de Jorge Lorenzo, Marc Márquez i Joan Mir", recorda Crivi, orgullós del que havia protagonitzat però, com sempre, tremendament modest. "L’Àlex no canviarà mai", assenyala Hernández, "és un ésser meravellós, abans, durant i després d’aconseguir una proesa així. És igual de gentil, carinyós i amable que sempre. Conservo, com una relíquia, el rellotge que ens va regalar a tots els membres de l’equip, amb una dedicatòria preciosa".

Aquell 24 d’octubre de 1999, 7.258.000 espanyols, ¡atenció amb aquesta dada!, es van asseure davant el televisor per veure com Crivillé, amb el canell esquerre trencat (tenia una fractura de l’os pisciforme), aconseguia acabar sisè en el GP del Brasil i conqueria un títol que se li havia complicat després de fracturar-se la mà esquerra a Austràlia. "Encara recordo com el vam animar tots, intentant treure ferro a la lesió. ¿Treure-li ferro? ¡Però si tenia la mà trencada!" explica Xavier Ullate, el seu mecànic de confiança.

"Jo tenia 6 anys i era un d’aquests 7.258.000 d’espanyols que estava enganxat al televisor", recorda Marc Márquez. "Jo ja volia ser com Crivi. Els meus ídols van ser Àlex, Mick i Valentino. Jo volia ser com aquests que sortien a la tele i acariciaven l’asfalt a 300 km/h. Els meus primers records de les motos són els duels Crivillé-Doohan. Va ser Crivi qui ens va obrir les portes d’un món que crèiem que no era per als espanyols: la categoria reina".

La història d’aquell any triomfal, únic o gairebé, té un fàcil resum. L’australià Mick Doohan, guanyador dels cinc títols anteriors, compartia box, a Honda, amb Crivillé. I, en la tercera carrera de l’any (Jerez), Doohan va tenir una caiguda tremenda, a 190 km/h, en el revolt 3 de Jerez, i en què s’ho va trencar tot: canell esquerre, cama dreta, clavícula esquerra i ferida oberta a l’espatlla esquerra. Ja no tornaria a córrer.

Hereu del material

"Sé que tothom parla que l’Àlex va ser campió perquè el Mick es va lesionar. ¡Ni parlar-ne!", diuen a l’uníson el francès Gilles Bigot, el seu tècnic, Hernández i Ullate, el cor d’aquell equip. "Crivi estava en ratxa i hauria guanyat el títol sí o sí, amb o sense la lesió de Doohan. És més, el Mick es va fer mal perquè l’Àlex li anava ja trepitjant els talons", insisteix Santi Hernández.

"El que sí que puc dir és que la nit en què es lesiona el Mick, els responsables de l’equip li diuen a l’Àlex: ‘És el teu moment, has de guanyar el títol tu’. Jo mai havia vist en la meva vida tanta pressió sobre un pilot, mai". És més, a Jerez havien arribat cilindres, culates i tubs d’escapament nous, només per a Doohan i aquella mateixa nit els van muntar ja a l’Honda de Crivillé. Passava a ser el número 1 de la fàbrica alada i, per tant, l’hereu de tot el material nou.

Notícies relacionades

Flick va pagar el deute

54 segons, 100 partits, 3 gols

L’Àlex va estar barallant-se tot l’any amb Kenny Roberts Jr., Tadayuki Okada i Max Biaggi. Sempre va estar davant però, a Austràlia, es va trencar el canell esquerre, a falta de quatre carreres. "Vaig veure perdut el Mundial, sí, el dolor que sentia era terrible", reconeix l’Àlex. "La seva cara, quan va tornar de la clínica mòbil, era tot un poema i, no obstant, tots, tots, li vam dir que ho aconseguiria. No sabíem com, però estàvem convençuts que es coronaria rei de 500 cc", explica Ullate.

Va salvar els papers a Sud-àfrica (3r) i, al Brasil, va acabar sisè (li valia ser 10è) per aconseguir el títol, llançar a tots a la piscina del Sheraton i fer volar un sofà.