Flick va pagar el deute

A la muntanya no s’havia viscut una nit així. Així d’important, amb una exhibició del Barça de Flick que va empetitir el Bayern.

EL GOL MÉS RÀPID.

El Barça va entrar amb un vertigen descomunal al partit. Tant que no va necessitar ni un minut per marcar l’1-0, obra de Raphinha. Però, en realitat, aquest gol va pertànyer a la idea atrevida i valenta de Flick, que ha injectat adrenalina pura en aquest grup de jugadors. Per cert, el mateix de la temporada passada amb l’única novetat de Casadó.

Tot just havien passat 54 segons quan els blaugrana festejaven posar-se en avantatge, i el gol es convertia en el segon gol més ràpid del Barcelona en la història de la Champions. El segon només superat pel de Van Bommel al Panathinaikos el 2005 quan només va necessitar 36 segons. El rècord era, no obstant, en un altre lloc. El rècord va ser que ningú havia marcat tan ràpid el Bayern a Europa.

HANSI ES VA FER PERDONAR.

Va tenir valentia a la pissarra. I mes valentia encara quan el Bayern va oprimir el Barça en un espectacular inici de partit, malgrat l’1-0 de Raphinha, prenent-li la pilota fins a límits dictatorials amb un 77%. Però no es va espantar Hansi Flick, que va ordenar un equip titular amb sis jugadors per sota dels 22 anys. Va sortir amb Cubarsí (17 anys), Lamine Yamal (17), Balde (21), Casadó (21), Fermín (21) i Pedri (21).

O sigui un juvenil Barça que va tenir la personalitat que li ha injectat el seu entrenador en un temps rècord. Poc més de dos mesos per protagonitzar una mutació espectacular perquè no es va desfer amb l’empat de Kane. Ni tampoc quan el Bayern el va empènyer a la seva àrea. D’allà va sortir amb una grandesa futbolística.

CASADÓ I UNA PASSADA ‘KOEMANIANA’.

El futbol es juga amb el cap. S’utilitzen els peus, que diria Cruyff, però el més valuós és el cervell. Envoltat de jugadors del Bayern, encara en camp propi blaugrana, un petit i anònim centrecampista (té 21 anys) va aixecar el cap i va fer una monumental passada. Monumental per la distància –devien ser gairebé 50 metres els que va sobrevolar la pilota el cel de Montjuïc- i monumental, sobretot, per la precisió, perquè va arribar amb la velocitat adequada als verinosos peus de Raphinha.

És Marc Casadó, jugador anònim fins fa uns mesos, refugiat en el filial, a l’ombra de Marc Bernal. I la greu lesió d’aquest a Vallecas va obrir la porta a Casadó per dirigir el Barça amb una sorprenent naturalitat. La seva assistència a Raphinha –era la 3-1 blaugrana– va evocar aquelles diagonals de Koeman en la dècada dels 90. Però aquesta passada no fa justícia al partit que va firmar aquest centrecampista que ha aconseguit les claus de l’equip, sense sentir cap pressió per ocupar la casa que va deixar buida Busquets. Va completar els 90 minuts firmant unes estadístiques descomunals: 30 passades bones de 34 (8% d’encert) i un mapa de calor on la seva figura apareixia per tot arreu.

PRESSIÓ I CONTRAPRESSIÓ.

El futbol modern és això. És el que es va veure a Montjuïc. Bonic d’inici a final. Potser, el vídeo del Barça-Bayern serà exposat a l’aula de qualsevol escola d’entrenadors perquè ningú va renunciar al que és. Ni tampoc al que volia ser. I al que va ser. En la primera meitat, el Barça pressionava situant la seva línia defensiva al centre del camp, a gairebé 50 metres d’Iñaki Peña.

No era aquest un porter sinó més aviat un antic lliure, aquell jugador que escombrava per darrere de la defensa. I el Bayern, valent com és amb Kompany, també va fer de la pressió un estil de vida. Si tu m’ofegues, jo encara més, va a dir Kompany amb la gorra posada, vestit gairebé de porter de discoteca, Vincent a Hansi.

EFICÀCIA PERFECTA.

Notícies relacionades

54 segons, 100 partits, 3 gols

Raphinha dona a llum una era

Va perdre la possessió el Barça, però va golejar el Bayern. Va perdre perquè va prendre la pilota (58% per als alemanys; 42% per als blaugrana), tot i que, en realitat, va firmar una victòria superba amb Raphinha marcant tres gols i Fermín regalant fins a dues assistències, una a Raphinha (1-0) i una altra a Lewandowski (2-1). Tot i que el gran canvi va ser en l’impecable exercici d’eficàcia rubricat pel Barça de Flick.

Un equip voraç i impacable que té, a més, la punteria adequada. Dotze xuts va fer a Montjuïc, quatre a porteria. I els quatre van acabar en gols, mantenint, de nou, aquesta mitjana ofensiva. A més va limitar el Bayern, especialment en el tram final de la primera meitat i després, ja per complet, en la segona meitat, fins a dimitir. La contundència flickiana és un tret d’identitat absolut.