L’efecte sorpresa

Els partits de futbol de gamma alta, com el 4-1 infligit al Bayern, ens deixen escenes perquè puguem continuar gaudint de l’eufòria després del xiulet final. Una d’aquestes imatges és la del fanfarró i bel·licós Thomas Müller a la banqueta, després de ser substituït. El seu gest esquerp, entre la ràbia i la desesperació, tal com van mostrar les càmeres, resumeix el trànsit que ha viscut el Barça en els mesos que van de Xavi a Flick. Müller representa el passat humiliant d’aquell 8-2 de la Champions pandèmica que va anunciar el final de tota una època, però ara també reflecteix la perplexitat de veure’s superat per un equip nou, jove, descarat.

Notícies relacionades

Jenni Hermoso recorrerà la sentència que condemna Rubiales pel petó i l’absol per coaccions

Benfica-Barça, a vuitens de final i al costat amable del quadre; Madrid-Atlètic, derbi europeu

Part de l’èxit d’aquest Barça es deu a l’efecte sorpresa: em refereixo a les poques referències que tenen els rivals quan s’enfronten a un grapat de joves d’una maduresa insultant, als quals cal afegir quatre noms clau que l’any passat semblaven encallats: Iñigo Martínez, Pedri, Raphinha i Lewandowski. Mèrit de Flick, sens dubte, encara que potser també caldria donar les gràcies al límit salarial, ja que la pressió econòmica va obligar l’àrea tècnica a considerar alternatives serioses els jugadors de casa. Fitxar Kimmich? Ja en tenim un, i es diu Casadó.

Una altra de les imatges de l’aftermatch és la dels jugadors del Barça al final del partit, acostant-se a les grades per compartir la seva alegria amb els aficionats culers. Em pregunto si aquesta confiança els servirà per mantenir la bona ratxa contra el Reial Madrid, dissabte al Bernabéu. Si es mantindrà l’efecte sorpresa de Flick, que sap escollir els més adequats per a cada partit (l’aposta per Fermín davant de De Jong, per exemple, es repetirà?). D’una banda, crec que els d’Ancelotti juguen força pitjor que el Bayern que va rebre quatre gols, però després em dic que en la davantera tenen dues gaseles –Vinícius i Mbappé– que es devien fregar les mans en veure aquella defensa tan avançada i arriscada que durant vint minuts el Bayern no va saber aprofitar prou. L’avantatge potser és que els culers sabem què ens espera, i ens preparem, i els madridistes, no.