La carrera de Fernando Alonso és infinita

399 grans premis, 21 temporades, 32 victòries, 106 podis, 2 campionats del món i al voltant de 107.950 quilòmetres recorreguts. Després del que pot semblar una eternitat en un món com la fórmula 1, Fernando Alonso està de celebració: el pilot asturià arriba a l’autòdrom Hermanos Rodríguez a les 400 carreres en la categoria reina de l’automobilisme.

Alonso va començar a fer els primers passos el 2001 quan pilots com Oscar Piastri, Liam Lwason, Oliver Bearman i Franco Colapinto ni tan sols havien nascut. La seva carrera li ha permès viatjar pel 12% dels països del món en 36 circuits havent recorregut prop de dos milions de quilòmetres per tot el planeta, xifra que suposaria donar la volta al món 50 vegades.

L’asturià és etern per la seva longevitat, tot i que les capacitats físiques que té tampoc es queden enrere: el seu temps mitjà de reacció a les sortides és de 0,16 segons. Ha compartit escuderia amb 16 companys d’equip, amb els quals té un balanç favorable de 292-107 en classificació i de 262-117 en carrera. La seva velocitat mitjana en carrera és de 186,634 km/h. Al llarg de la seva trajectòria en la F1 ha fet 735 parades a boxes, en les quals ha fet servir 17.995 segons, és a dir, 300 minuts o 5 hores.

L’asturià va arrencar la seva carrera en la fórmula 1 a Minardi, on va aprendre per força la duresa de la categoria amb un monoplaça que era completament diferent de l’AMR24 que pilota actualment. Alonso va passar d’anar de quatre grapes a córrer a màxima potència quan va saltar a Renault el 2003, una escuderia que li va permetre tocar el cim de l’automobilisme guanyant els campionats del món del 2005 i el 2006.

Amb els deures fets i havent superat qualsevol expectativa possible, Alonso se’n va anar a McLaren, on va tenir una de les temporades més complicades de la seva carrera esportiva. En el record quedarà la rivalitat que tenia amb Hamilton. Sabotejat pel seu propi equip, Alonso va tornar a un Renault que ja no dominava com abans per després posar rumb a Ferrari el 2010.

L’asturià va recuperar la glòria perduda d’Il Cavallino Rampante i va fer il·lusionar els tifosi amb un nou campionat del món. Alonso va esprémer el monoplaça traient-ne un rendiment que ni el mateix cotxe tenia, tot i que va acabar quedant-se a les portes dues vegades d’ampliar el seu compte personal de Mundials a quatre. Va marxar el 2014 per tornar a McLaren, una època fosca amb Honda que va fer que l’asturià prengués la dura decisió de retirar-se de la fórmula 1.

Notícies relacionades

Flick, una setmana al paradís

Lewandowski deixa Mbappéi el Madrid en fora de joc

Passió

La passió per les carreres, però, hi va fer més que qualsevol pensament lògic que pogués tenir: va anunciar l’arribada d’una segona joventut amb un somni –impossible, potser– d’acabar conquerint la tercera corona en algun moment abans de deixar definitivament el gran circ. No va poder ser amb Alpine en els dos anys que va estar a l’escuderia francesa, ni tampoc està podent ser amb Aston Martin, on Alonso ha recuperat l’esperança real de ser campió el 2026. L’arribada de Newey i el canvi en la reglamentació dels monoplaces augura un últim ball de l’asturià, que tindrà l’última oportunitat de tocar el cel en la fórmula 1 amb 45 anys.