El Barça ploma l’Espanyol

Els blaugrana van perforar en les diferències que els separen del seu etern rival ciutadà apel·lant a les virtuts que l’han disparat en la classificació, molt més enllà de les expectatives més oníriques que pogués despertar a l’estiu l’arribada de Hansi Flick –ningú les va manifestar, ni el culer més eufòric– i la insòlita transformació de l’equip amb aquesta clarividència en atac i aquesta energia defensiva que li permet retrocedir cada vegada que intueix el perill. Retrocedeix poc perquè defensa cap endavant. Però gestos com el de Raphinha, que llança un córner i acaba la fallida jugada socorrent Balde a la zona del lateral esquerre no són gens extraordinaris, sinó comuns.

Exercici de mitja hora

El Barça va plomar l’Espanyol en totes les facetes i aviat. En mitja hora havia acabat un exercici que es podia presagiar difícil atenent els antecedents històrics, molt anyencs, no a la realitat dels dos equips. L’onze blanc-i-blau va apel·lar als intangibles, sense atendre el joc fins a la segona meitat i en va sortir esquilat. A més de frustrat per la nul·la proactivitat de l’inici.

L’Espanyol va voler malgastar el temps retardant en la mesura possible el reinici del joc i es va obsessionar el Barça en aprofitar-ho, no fos que ho necessités més tard, si el forrellat periquito era prou sòlid com insinuava el 4-1-4-1 que va pintar Manolo González al camp. L’obsessió va derivar en precipitació en ocasions, però aquest frenesí va permetre sorprendre el rival pels llocs menys pensats de tan poblats com estaven: l’eix de la defensa. Els tres gols van arribar per l’espai sideral existent entre Kumbulla i Cabrera.

L’Espanyol va guanyar el sorteig de camp inicial (el Barça va atacar al revés de l’habitual) i aquesta va ser la primera de les seves dues alegries, inútil i improductiva; la segona va ser el gol de Javi Puado. Mentrestant hi va haver més gols. Jofre Carreras va celebrar efusivament el seu besant-se l’escut en el momentani i efímer 2-1 quatre minuts després d’encaixar el segon gol. El VAR va reparar l’error del jutge de línia al no aixecar la bandera del fora de joc. Va passar més vegades.

Tornava a salvar-se el Barça per dotzena vegada d’un gol que anul·laven en contra seu, tot i que era una ratificació del perfecte funcionament de la línia defensiva. Quatre minuts després, Olmo clavava el tercer gol. Tejero va marcar el 3-1, ja en el segon temps, i es va emportar el mateix desengany que el seu company. Puado, el capità, ho va aconseguir en el tercer intent, quan l’Espanyol ja aconseguia córrer més vegades en vertical en una millorada versió després del descans.

La passada de Casadó

Notícies relacionades

El Barça-Atlètic de Madrid a Miami, que s’havia de jugar al desembre, s’esvaeix

El Girona recupera efectius per a l’exigent duel a Eindhoven

El marcador estava fora de perill, o això creia el Barça. Flick havia rellevat Casadó i Olmo, fonamentals en el triomf, un assistint i l’altre marcant. El migcampista va repetir la passada del Bernabéu. El destinatari va ser Raphinha, que va traçar una diagonal des de la dreta. Havia fugit un moment de l’assetjament d’Omar El Hilali, que va voler buscar-la les pessigolles des del principi. El lateral va mirar de descentrar-lo amb cops i agafades sense la pilota, del que va haver d’advertir-lo l’àrbitre.

Fermín i Kounde van caure de l’alineació que va golejar en el clàssic, substituïts per Olmo i Héctor Fort en la segona titularitat del jove lateral. El preparador alemany els va recuperar en el segon temps, quan el Barça havia perdut part del seu vigor defensiu, gronxant-se amb el 3-0 i la facilitat amb què l’havia aconseguit. L’equip no va necessitar Lewandowski ni Lamine Yamal. Dimecres hi ha un altre partit: a Belgrad davant l’Estrella Roja a la Champions.