El ‘Petit Maracanà’ de Maradona

A Udo Lattek, tècnic germànic de la vella escola, marcial, rude i amb la disciplina per bandera, ja li buscaven substitut des de feia diverses setmanes. Abans fins i tot de pujar a l’avió camí de Belgrad per jugar l’anada dels vuitens de final de la Recopa en un estadi amb nom brasiler –el Petit Maracanà–, símbol esportiu d’un país, Iugoslàvia, que ara ja ni existeix.

Lattek estava enfadat amb Núñez. "Si no em deixen treballar amb tranquil·litat, me n’aniré a l’acabar aquesta temporada. És igual que es guanyi la Lliga", va amenaçar l’entrenador. Schuster estava també enfadat amb tots. Amb el president, l’afició i la premsa. ¿L’entorn? Encara no havia nascut. Faltava una dècada.

"Hi ha persones que no volen que jugui en aquest club. ¿Jo coix? Només em falta una mica de força", argumentava el díscol futbolista alemany hores abans d’enfrontar-se a l’Estrella Roja. ¿I Maradona? Eren mesos feliços per al Pelusa. Va firmar el juny de 1982 en ple Mundial d’Espanya i va debutar al setembre.

Sobre el fang

Eren dies tranquils, malgrat que la seva relació amb Lattek ja era distant. Mai es van entendre, però el més important és que el seu cos encara estava sa. L’hepatitis, tot i que ell ni ho podia imaginar llavors, estava a la cantonada. Va caure malalt al desembre. I els seus turmells tampoc havien sigut sacsejats per ningú. Diego va aparèixer radiant en aquell estadi aixecat el 1963, amb capacitat inicial per a 55.000 persones, tot i que un any després es va doblar fins als 110.000.

Per això va ser equiparat al vell Maracanà, temple del futbol brasiler, perquè hi va haver moments en què va reunir fins a 200.000 espectadors. A Belgrad no en van ser tants. Però gairebé 100.000 persones es van congregar en un tardoral i fred vespre iugoslau, amb el fang monopolitzant la gespa, que conferia un aire èpic a aquell Estrella Roja-Barça.

I en la seva memòria es manté des d’aleshores el gol de Maradona. Un dels més maradonians que es recorden, augmentat el seu valor pel pes de la nostàlgia. Però ja va ser una cosa única en aquell inoblidable moment.

I no, no va ser el 0-1, un cop de cap de Diego després d’un córner servit per Carrasco (m. 10). Bon inici blaugrana, tot i que gens comparable al que va passar en l’arrencada de la segona meitat. Va agafar Maradona la pilota ja en camp iugoslau. I a partir d’allà una obra d’art s’anava dibuixant entre el fang i l’herba. Set delicats tocs –sí, hi havia dolçor en cada un d’aquests gestos del Pelusa malgrat que transitava sobre un fangar– per transportar la pilota al caire de l’àrea just en l’instant en què va aturar el temps.

Al vuitè toc

Un segon de pausa va activar la màgia de la seva cama esquerra per inventar-se una meravellosa vaselina que es va burlar d’un desorientat Stojanovic, el porter iugoslava, que es va quedar a mitja sortida. A meitat de camí del no-res.

Notícies relacionades

El Milan retrata un Madrid perdut i llastat per Mbappé

Flick espera situar el Barça entre els vuit primers

"Un jugador sol no pot fer res. Diego sol no pot. Pot jugar a tennis o escacs, però res més. Ell és el millor del món, però necessita ajuda", va argumentar després Lattek amb to seriós, esquivant qualsevol gest d’emoció malgrat la magnitud de la bellesa del gol. Vuit tocs va necessitar Diego i vuit segons i 20 centèsimes va ser el que va durar la jugada, que perdura encara a la retina camí del mig segle d’existència. "El porter estava una mica avançat i li vaig bombar la pilota", va dir l’astre, sense donar-se cap importància, malgrat que el públic iugoslau es va passar un minut aplaudint.

"Certament, ha sigut un dels gols més bonics de la meva vida, només comparable a un que vaig aconseguir amb l’Argentina davant la selecció de la resta del món. Però cada dia m’agrada inventar una cosa nova", va explicar el 10. La mà de Déu i el maradonià gol a Anglaterra arribarien a Mèxic-86. Aquella vaselina encara es recorda a Belgrad, tot i que cinc mesos després era acomiadat Lattek per donar-li la banqueta a Menotti en un Barça que només va guanyar títols menors en el primer curs amb Diego: Copa de la Lliga, torneig creat per Núñez, Copa del Rei i Supercopa. Encara faltava per a la Lliga de Venables, i una dècada per a la Copa d’Europa de Cruyff.