Entendre-hi més
Patry Jordán: «Pesava 20 quilos menys, marcava tauleta i no era feliç»
Molts la van conèixer durant la pandèmia. Els seus vídeos d’entrenament els van ajudar a realitzar activitat física des de la intimitat dels seus menjadors. Però Patry Jordán (Girona, 1984) feia gairebé una dècada que estava entregada al seu projecte, Gym Virtual. Va ser una pionera i, en moltes ocasions, una incompresa. «La gent no m’entenia... Era la boja del mòbil», assegura a EL PERIÓDICO després d’impartir una ‘masterclass’ de fitnes a l’Hotel W de Barcelona. Quan va començar no hi havia Zoom, ni Skype, gairebé ni internet al telèfon, explica. «Em vaig plantar davant del gerent del gimnàs i li vaig dir que volia fer un gimnàs virtual. Em va mirar amb cara de ‘¿què dius?’», recorda la ‘influencer’.
«Em prenien per boja quan els explicava el que volia fer. Llavors vaig veure a YouTube gatets, música... I vaig pensar: ¿per què no els meus vídeos?», recorda amb un somriure. El seu olfacte la va fer convertir-se en referent en el sector i ara té milions de subscriptors i seguidors a les plataformes per on comparteix el seu contingut. «Abans de la pandèmia ja tenia un milió de reproduccions diàries i feia 10 anys que creava contingut per a una comunitat activa de diversos milions d’usuaris a YouTube», explica.
«Vaig començar de manera molt precària, no tenia càmera ni un espai. Així que per gravar desmuntava el menjador», explica Jordán. «Al principi m’amagava per gravar perquè semblava la rareta del barri», diu. En aquells temps, Patry feia classes de ‘spinning’ a les sis del matí, després treballava en una agència de comunicacions i al sortir tornava a fer classes fins a les 11 de la nit. Era després quan dedicava un parell d’horetes als seus vídeos. «I dormir, si de cas, després», fa broma. Li va costar esforços, proves i errors, però mai li van caure els anells. «No em penedeixo gens d’haver seguit la meva intuïció. No tenia referents ni sabia per on començar», conclou.
«Vaig començar de manera molt precària, no tenia càmera ni un espai. Així que per gravar desmuntava el menjador»,
Nens que volen ser ‘youtubers’
«Ara hi ha nens que volen ser ‘youtubers’ o ‘influencers’, però això no tenia nom quan jo vaig començar. Jo només volia muntar una plataforma perquè la gent entrenés», recorda. Encara se sorprèn al recordar les primeres vegades que la reconeixien pel carrer. «Al·lucinava, no pensava que em conegués tanta gent», explica. Però com els superherois amb els seus poders, la seva influència comporta també una gran responsabilitat. «Jo només volia ajudar la gent a portar un estil de vida més saludable. En cap moment vaig voler ser referent de res, però et poses la pressió tu sola», explica.
«Sents que estàs fent alguna cosa bé, però és esgotador. Treballes una idea, hi inverteixes, planifiques, penses i després d’aquest procés publiques i de seguida ja està a tot arreu», reflexiona la ‘influencer’. Sovint les seves idees es repliquen a les xarxes a la velocitat de la llum amb més o menys crèdit i això de vegades desespera, tot i que Jordán assegura que «així és el mercat. La competència t’obliga a ser millor».
Una vida dedicada a l’esport
«És molt gratificant i alhora una gran responsabilitat saber que moltes persones s’entrenen amb mi. A mi m’omple transmetre que no només serveix per perdre pes, sinó per guanyar seguretat», assegura l’entrenadora. «Moltes vegades, posar-se en forma, perdre pes, etcètera, és el pas previ a guanyar la confiança necessària per prendre decisions en les seves vides. I saber que puc ajudar en això em sembla meravellós. Però també em passa factura. Per això va redefinir el projecte i va establir tres pilars entre els quals hi ha l’autocura», explica després d’haver ofert una classe del seu programa ‘Reconnect by Patry Jordán’, en el qual inclou una sessió de meditació postentrenament.
«L’esport és més que un mitjà per aconseguir una finalitat estètica»
L’esport, que ha format part de la seva vida i de la seva família des que va néixer, és per ella «més que un mitjà per aconseguir una finalitat estètica», explica. «Jo he arribat a pesar 20 quilos menys i marcar tauleta, però no sentir-me feliç. Fer classes al gimnàs, entrenar a la tarda i anar amb bicicleta els caps de setmana, però no sentir-me feliç. I això passa molt més del que creiem. Molta gent per fora devia pensar ‘quina enveja’, però jo no estava bé així. Al final, el cos perfecte per a tu és amb el que estàs a gust, però si et fa patir en el procés i no et sents suficient, no ho és ni ho serà més endavant», se sincera.
«Això ens passa a les persones que som molt intenses. Que la passió s’acaba convertint en obsessió. Per mi això era entrenar. Jo portava una bogeria de rutines. Entrenava tant que em va marxar la regla i ho disfrutava, però no m’adonava que estava entrant en una sintonia que no era bona», assegura. Avui el seu projecte esportiu posa molt el focus en el benestar i la salut mental, així com en l’autocura i les afirmacions positives.
