Sembrada al Petit Maracanà

El Barça de Flick continua fent caure murs emocionals sense deixar de celebrar gols. Després de tombar el Bayern, i assaltar el Bernabéu, es va demostrar a si mateix que també pot viatjar per Europa sense complexos i amb el cap ben alt. Aquesta vegada va caure el Petit Maracanà, llar d’un diminut Estrella Roja condemnat a viure del passat.

Dèiem que hi ha una cosa millor que celebrar els gols: explicar-los. Diego Armando Maradona posava ulls de nen quan el cineasta bosnià Emir Kusturica li va retornar el record del Petit Maracanà de Belgrad, allà on havia executat una de les vaselines més famoses de la història. I Maradona, amb la panxa al davant i el mentó ben amunt, alçava els braços i aclucava els ulls, com si pretengués imitar el gegant serbi a qui va derrotar aquell 20 d’octubre de 1982. "Recordo la cara del porter. Va dir... Chao". I Maradona, que per si de cas ja s’havia senyat al tornar a trepitjar la gespa que ell recordava enfangada, vinga riure. Vinga somiar.

L’insaciable Barça de Flick va trepitjar aquella terra promesa per a Maradona, però també per a Antonin Panenka –sí, l’engany més famós del futbol es va produir també al Petit Maracanà–, amb l’esperança no tant d’homenatjar antics mites com de continuar creant els seus propis.

En el seu afany perquè les rotacions siguin quirúrgiques davant la precisió i el sacrifici que requereix el pla de joc, Flick va concedir dos descansos: va fer seure Balde i Olmo i va donar entrada a Gerard Martín i De Jong. El jove lateral esquerre no tenia clavat al cap el moment adequat per fer un pas endavant i quadrar el moviment del fora de joc. L’Estrella Roja va aprofitar la disfunció amb el momentani gol de l’empat de Silas. Va ser de fogueig.

De Jong, a un altre ritme

Va ser més preocupant el rendiment en el primer acte de De Jong, per a qui tot semblava passar massa ràpid. Feia sis mesos i mig que el centrecampista neerlandès no formava part d’un onze inicial, des que el turmell se li va girar per última vegada en el clàssic del Bernabéu de l’abril. Ves a saber si va ser per la llarga inactivitat, per la por de fer un pas en fals o simplement perquè el seu futbol de córrer i parar no casa amb el nervi de l’equip de Flick. Però feia mal veure com De Jong semblava el noi que s’acostava al saló recreatiu sense més intenció que recolzar-se a la taula de pinball sense entendre bé per què rebotava la bola en un lloc o un altre. I, cosa que és pitjor, sense cap ànim de ficar-hi una moneda i intervenir-hi.

Tant és. Allà hi havia Lamine Yamal per canviar de ritme i crear del no-res les vegades que fes falta. Després que al Barça li entrés una petita sufocació després del primerenc gol inaugural d’Iñigo Martínez –el seu cop de cap creuat a centrada de Raphinha va ser imponent–, Lamine Yamal tornar a liderar el canvi de ritme . El seu infinit catàleg de passades amb l’esquerra haurien alleujat Flick si algun dels seus companys n’hagués aprofitat cap.

Notícies relacionades

El VAR com a càmera oculta

Les tres llaminadures de Kounde

Va ser just abans del descans quan Lamine va tornar a veure una quarta dimensió. Va intervenir Pedri en la passada, Raphinha en el xut al pal i Lewandowski en l’oportunisme i la rematada a la xarxa. I ja en el segon acte no va caldre sinó anar comptant gols i esperar que ningú en sortís malparat. A Cubarsí li van obrir la galta quan Spajic va confondre la pilota amb la seva cara. I Milson, després que Kounde servís tres gols, va maquillar una mica el resultat amb una rematada que va provocar que s’encengués alguna bengala. Poca cosa.

Al Petit Maracanà, el Barça va continuar sembrant.