La defensa que guanya punts

El Barça de Hansi Flick acabava d’aixafar l’Estrella Roja amb un altre desplegament ofensiu i un defensa compareixia com a portaveu blaugrana. A la mà, el trofeu de millor jugador del partit. Iñigo Martínez va tractar l’objecte en qüestió gairebé com paper de diari, una cosa inservible i de poc valor. En la seva ment, un ornament pensat per a d’altres. "No estic acostumat a aquestes coses, però la feina és de tot el grup. Això passa a un segon pla", va desdenyar.

El central basc, de 33 anys, és un d’aquests fitxatges de classe mitjana tan injuriats ara davant l’empenta del planter i que ha explotat en la seva segona temporada. L’aliança amb Jules Koundé i Pau Cubarsí fixa la ratlla, despulla els davanters rivals i empeny cap a dalt tot l’equip, com els mastodonts en les melées de rugbi. A més, filtren passades, canvien amb criteri de banda la pilota i, en el cas del francès, s’incorpora a l’atac de manera prolífica per la banda dreta.

El corró ofensiu blaugrana (55 gols en 16 partits, un registre mai assolit, superant els 54 del Barça de Ferdinand Daucik en la temporada 1950-51, o sigui, en la prehistòria) no seria possible sense l’enxiquiment d’espais dels tres pilars defensius, titulars en 12 de 16 partits. Alejandro Balde i Gerard Martín van alternant-se a l’esquerra.

Formen Koundé, Cubarsí i Martínez el blindatge imprescindible que explica bona part de l’èxit del mètode Flick. Els tres es coordinen com lligats per una corda invisible i se’ls ha de donar crèdit pels 6,75 fores de joc que el Barça provoca de mitjana per partit. Diuen que Ronald Araujo està agafant la forma a passos de gegant. Malgrat la seva exuberància defensiva, costa veure’l desbancant ningú, tret que hi hagi lesió pel mig.

Iñigo Martínez, el líder de Flick en la defensa.

El basc, reclamat per Xavi, va tenir una primera temporada marcada per les lesions i li va costar instal·lar-se en l’onze titular. Va arribar autoproclamant-se un líder. Costava veure-ho. Fins que Flick l’ha investit amb els galons d’un general. Se’l considera, aquest any sí, una veu forta dins d’un vestidor col·legial, dels que marca el camí del bon professional, capità sense braçal. Només va caler escoltar-lo després de la convincent victòria a Belgrad. Tots ufans i ell, molest pels dos gols encaixats. "El segon gol d’ells va venir per certa relaxació de l’equip. Cal vigilar això. No podem regalar res", va deixar anar amb eloqüència. Va marcar el primer gol de l’equip, el segon seu d’aquesta temporada. I va alliçonar Gerard Martín pels seus lleugers desajustos.

Jules Koundé, exquisit lateral ja sense reticències

. L’MVP oficial del partit va ser Iñigo, però possiblement s’ho mereixia més Koundé. Va donar tres assistències, en una exhibició de compenetració amb Lamine Yamal molt vistosa i molt efectiva. Amb tots dos a l’equip, el camp s’inclina cap a la banda dreta. Combinen, es desdoblen i la verticalitat està assegurada. I abans o després, el francès s’haurà coordinat amb Cubarsí i Martínez per avançar la línia o corregir davant un contraatac.

Corre molt i bé el francès, així que no va semblar una hipèrbole tan pròpia del futbol quan li van preguntar després del partit si està en el millor moment de la seva carrera. "Pot ser. Em noto molt bé físicament. És una cosa en la qual m’esforço molt", va certificar el jugador de 25 anys, oblidant ja aquelles velles reticències a actuar de lateral. Va venir com un gran central i s’està reconvertint en un lateral com pocs a Europa. I ara fins i tot s’ho passa bé, segons confessió pròpia. "Estic disfrutant, estic molt content i espero seguir per aquest camí. Aquí és on més marge de millora tinc", va afirmar.

Pau Cubarsí es ‘puyolitza’

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

. Va sortir de Belgrad amb una cara nova. Deu punts la mar d’aparatosos creuen la seva forta mandíbula després d’una puntada de peu amb la punta d’una bota. Les xarxes socials del FC Barcelona van mostrar la seva cara ensangonada, imatge pròpia del futbol d’altres temps. "Guerrer Cubarsí", va escriure Gavi a les xarxes socials. Un central tan exquisit, de sobte puyolitzat.

Aquesta mandíbula suturada l’emparenta amb l’esperit indomable de l’antic capità, del que ho dona tot. I no és que necessiti cicatrius de guerra per provar el seu compromís. A Cubarsí, de 17 anys, se’l valora per l’exactitud de les seves entregues i el mesurament de les jugades. Si li faltava alguna cicatriu per semblar menys nen i imposar més, ja la té. Un record del Petit Maracanà.