Florian Trittel: "En aquesta vida hem de ser feministes"

Or olímpic, campió de SailGP i millor regatista de l’any. ¡Quin 2024! ¿Si ho hagués planificat li hauria sortit igual?

No [riu], sens dubte. El nostre objectiu no era guanyar aquests tres premis, però és una conseqüència de la feina ben feta i un plantejament d’acord amb els objectius. Sempre hem intentat guanyar, per descomptat, però sense la feina del dia a dia i sense estar envoltats d’un gran equip no hauria sigut possible.

I amb el llistó tan alt, ¿què espera del 2025?

Estic preparat per caure. Òbviament, si una cosa ens ensenya aquest esport és a tocar de peus a terra i a ser sempre humils, perquè depenem molt del vent i costa molt ser dominants sempre. Hi ha regatistes molt bons i són variables molt difícils de controlar a cada moment. El que sí que tinc clar és que vull continuar involucrat en la vela professional.

Va ser la primera medalla d’or espanyola de París el 2024 en un any en què no s’estaven complint les expectatives que s’havien fixat. ¿Com el va fer sentir?

Va ser molt especial. Òbviament, ser els primers a costa de situacions com la lesió de Carolina Marín no és motiu d’alegria, però sí que ho va ser perquè ens va confirmar que l’aposta del Consell Superior d’Esports i la Federació de Vela d’acceptar que compaginéssim el SailGP i la campanya olímpica alhora era encertada. Ha sigut una cosa controvertida.

¿Per què?

Va ser molt discutit. Nosaltres ho vam plantejar en el sentit que els dos objectius sumaven per aconseguir l’altre. Ells consideraven que ens exposava a lesions o ens podia descentrar de l’objectiu principal, i haver aconseguit guanyar en les dues competicions confirma l’encert de l’aposta que vam fer. Ara han adoptat el nostre punt de vista i això ens ha permès confirmar que no estàvem bojos.

El Diego i vostè formen parella esportiva des de fa relativament poc: tan sols tres anys. ¿Com ha sigut l’encaix dels seus dos estils de navegació?

El Diego, ara mateix, és un dels regatistes amb més experiència de la classe 49er i jo venia de moure’m molt. Havia pujat a un Nacra per a Tòquio 2020 en una campanya olímpica contra rellotge i anteriorment havia navegat en altres classes. Això ens ha ajudat molt a complementar-nos. Ell aportava tota aquesta experiència i jo aportava la visió diferent i l’energia fresca. Competíem contra equips que feia entre 8 i 10 anys que navegaven plegats. Passar-ho bé és una de les claus.

El SailGP és com el Mundial de F1 del mar. ¿Què cal tenir per aconseguir guanyar-lo?

Per a l’estructura de competició del SailGP és imprescindible saber rendir sota pressió. En vela no ha sigut mai així, però en aquesta competició hi ha una final d’aquelles de qui guanyi, guanya i això no s’havia vist mai en aquest esport. Ha rebut moltes crítiques, però al final és veritat que a l’espectador l’ajuda molt a entendre la competició. Rendir en el moment que toca és la clau.

L’equip espanyol del SailGP té dues dones estrategues, però encara no són gaire presents en general en la competició. ¿Com creu que està sent l’accés femení al SailGP?

Crec que des de l’inici s’ha plantejat com un objectiu fonamental. En aquesta vida hem de ser feministes. És clar. I el SailGP ho porta en les seves arrels. Queda camí per fer, però altres competicions com la Copa Amèrica s’inspiren en aquesta en aquest sentit. I més aquest any, que Martine Grael serà la primera dona en la canya d’un F50. És qüestió d’entrenar-se hores, de conèixer el vaixell i d’igualtat d’oportunitats, res més.

Aquest format és molt diferent del de la Copa Amèrica, en què s’anaven acumulant els punts i hi havia match races una mica monòtones solia guanyar-les el que sortia primer. ¿Creu que és un format que pot agradar més al públic general?

Jo, personalment, estic convençut del producte esportiu que planteja el SailGP. La Copa Amèrica, de fet, està intentant anar una mica cap aquí. El que necessita el públic és continuïtat i el SailGP té 14 esdeveniments. Dins del món de la vela és el millor producte per enganxar un públic nou que no estigui fet a la navegació. Això també ens converteix en blanc de crítiques del públic tradicional de la vela, però no és una proposta per als que ja els agrada, sinó per obrir la vela al món.

¿Li agradaria formar part d’un hipotètic equip espanyol de la Copa Amèrica?

Sí, per a nosaltres és un somni perquè és la competició més prestigiosa històricament. Però ho faria en un equip amb potencial i possibilitats d’arribar a ser guanyador, no en un equip en què calgués organitzar el desafiament per muntar-lo.

La vela té l’estigma de ser un esport poc accessible a les classes baixes. ¿Hi està d’acord?

Jo ho he viscut en primera persona. Al final he crescut navegant des de petit i entenc que es consideri un esport de rics, per dir-ho d’una manera molt basta. També crec que és una crítica molt fàcil de fer. Quan tens passió per la vela hi ha moltes vies perquè, sense recursos, puguis trobar el teu camí. He conegut molts companys que no venen de famílies amb diners i que al final mitjançant les estructures de les federacions han aconseguit desenvolupar la seva passió.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Com a esportista d’una disciplina que depèn tant del medi ambient i en vista del que acaba de passar al País Valencià amb la tragèdia de la dana, ¿el preocupa el canvi climàtic?

Com a esportista i sobretot com a ésser humà. Sens dubte. I més amb el resultat de les eleccions als EUA, que ens torna a posar en alerta. Soc un clar defensor de basar les nostres accions en els valors de la sostenibilitat i la consciència ecològica. Podem millorar. Hem de millorar, de fet, i cal fer-hi més.