Rodri i la seva dedicatòria

Vaig llegir que Vinícius havia perdut la Pilota d’Or contra pronòstic, i la veritat és que em va estranyar moltíssim, perquè em considero un apassionat del futbol i mai de la vida havia vist jugar ni havia sentit parlar d’aquest tal Pronòstic. El cert és que s’ha escrit un munt sobre la Pilota d’Or, però encara no he llegit res sobre el moment més important de la gala de la Pilota d’Or. El més important va passar quan Rodri va recollir el trofeu i va prendre la paraula des de dalt de l’escenari.

En un punt emotiu del seu discurs, Rodri va dedicar el premi a la seva parella i de passada va explicar que just aquell dia celebraven el vuitè aniversari. En aquell exacte moment, amb aquestes paraules senzilles i a priori inofensives, Rodri ens va enfonsar en la misèria milions de nòvies i nòvios. Res del que regalem en la resta de la nostra vida pot estar a l’altura de regalar una Pilota d’Or.

¡Una Pilota d’Or! M’agrada pensar que Rodri, en realitat, s’havia despertat a Manchester aquell dilluns sense haver preparat res per a l’aniversari. M’agrada pensar que Rodri, que a més té fama de despistat, ho havia oblidat per complet, i no tenia pla i no tenia regal.

M’agrada pensar que de sobte algú li va dir que viatjaven a París perquè rebria la Pilota d’Or i llavors va pensar: "¡Ufff, salvat!: cita romàntica a París i una Pilota d’Or de regal". M’agrada pensar que Rodri estava tan content, sota els focus i sobre l’escenari, no per ser el millor futbolista del món ni per complir un somni infantil, sinó per haver evitat l’esbroncada que li hauria caigut per oblidar l’aniversari. Amb aquesta teoria idiota sobre la veritable història de la Pilota d’Or ja tinc conversa per al que queda d’any. Tinc això de Rodri, l’aniversari i la Pilota d’Or, l’annex mereixedor de presó de contra Pronòstic, i dues històries més que penso explicar a tots el que em trobi, sense pietat i sense desmai, i potser evitant que fugin agafant-los del braç.

Tinc una troballa internacional: resulta que l’entrenador de l’equip revelació de la Champions, un tal Éric Roy, del Brest, va jugar una temporada en el Rayo Vallecano. Compte: això no ho sap ningú, això no interessa que se sàpiga, d’això no es parla, això ho intenten ocultar.

Notícies relacionades

Ruud amarga un Alcaraz debilitat a les ATP Finals

L’esport vist per Trump

I tinc un altre descobriment, aquest d’àmbit regional però igual d’extraordinari. Resulta que l’exfutbolista del Castelló Marcos Estruch, àlies el Barbero de Gandia, va treballar a la perruqueria de la mare de Pere Marco, ara futbolista del Castelló i també davanter i, per tant, legítim hereu de l’original Barbero de Gandia. Què més es pot demanar? A mi aquestes coses em donen la vida.

Amb aquestes tres històries confio que podré capejar tots els dinars, sopars, berenars i esmorzars nadalencs. Tant de bo ser un ninot de peluix per a nadons, un d’aquells que tenen tecles i en prémer-les canten cançons diferents. Tant de bo ser aquell ninot de tres tecles, però amb les meves històries futboleres i vàcues, i regatejar així discussions sobre qualsevol altre tema, que en això el Nadal resulta sempre molt intens.