Andrea Fuentes: "Els valors dels Estats Units no els vull per als meus fills"
¿Com va ser el primer dia?
Molt millor del que creia. M’esperava més timidesa, més precaució, i no. Les nedadores estan superobertes a aprendre, a canviar i a evolucionar. Molt guai.
De vegades és necessari aquest tipus de canvis.
Sí, no només per a elles, sinó també per a mi. Cares noves, nova llengua. Tinc la meva mare i la meva àvia a prop per deixar els meus fills. Encara no m’ho crec. És un canvi de vida molt bèstia i això et manté viva i atenta.
Trasllat i tornada a casa. Els canvis l’han remogut.
Va ser molt més dur quan ens en vam anar als Estats Units, perquè no coneixia res. Aquí ja sé el que és Hisenda, què és un CAP i que existeix la Seguretat Social. I allà era impossible entendre-ho tot tan ràpid. Per als nens és una experiència dura, però molt enriquidora. Ells tenien moltes ganes de venir i estar amb la família.
Ells han tingut un paper clau en la decisió de tornar. ¿Va ser fàcil?
El que més ens frenava a l’hora de prendre la decisió és que els pròxims Jocs han de tenir lloc a Los Angeles. I nosaltres vivíem allà. Era com dir-nos: ‘Ara que per fi ho tenim tot muntat, que per fi hem construït i tindríem el doble de sou...". Però al final no només compta això. Cada vegada hi ha més pistoles als Estats Units, més fentanil als carrers, els valors que hi ha allà no són els que vull per als meus fills. Aquí els nens surten al carrer i juguen junts, allà gairebé cadascú juga a la seva. Està tot cada vegada més individualitzat. L’important no era el terra, sinó el que vull donar als meus fills. Si m’esperava massa a prendre la decisió, corria el risc que ja no em volguessin. Ara és el moment.
¿Com va ser la conversa amb la família?
A tots ens feia molta il·lusió. I ja aniré a Los Angeles amb Espanya, que jo soc d’aquí. Era el moment i m’ha fet molta més il·lusió arribar. Em sembla molt fort sortir a passejar i asseure’s en una terrassa al sol i poder xerrar amb els amics. Aquí es viu molt millor que en molts altres llocs i no ens n’adonem. Ha sigut sortir i veure el nivell de vida que hi ha aquí.
I això que sembla que els Estats Units són el millor país del món.
Perquè el saben vendre. No s’ha de mirar el que surt a les pel·lícules. Si ets una persona normal, corrent, i surts al carrer, això no és el que es veu.
No només ha tornat a Espanya, sinó que torna a la piscina on es va passar tantes hores. Tornar al CAR també deu haver sigut una cosa especial
Bastant xoc, la veritat. És com si m’haguessin arrencat d’un lloc i m’haguessin tornat a posar a empentes. Està igual, però molt més modernitzat. No trobes res millor que el CAR arreu del món. Això és un luxe.
¿Com ha sigut el moment abans d’entrar a l’edifici?
Estava nerviosa. I m’encanta estar-ho. És l’adrenalina de saber que estic a punt de fer una cosa important. M’agrada posar-me nerviosa i tenir les papallones a l’estómac i, malgrat això, tirar cap endavant. He sentit nervis i il·lusió. He notat una força interna i també la de tots. Un "volem arrencar amb tu". Això anirà bé.
Vol fer una cosa que no s’ha fet mai. ¿Per on creu que es comença?
Doncs encara no ho sé. Vull veure com de disposades estan a innovar. Perquè hi ha vegades que no et sents preparada. Potser necessitem quatre anys o potser un mes. Cal veure com de valentes som. Cal seguir el procés. Jo no vull forçar res. I no és tan fàcil innovar. No sé encara com, ha de venir la inspiració divina. A mi em ve quan viatjo i és quan més idees em venen. Soc conscient que cada any que passa és més difícil. I aquest és el repte. El que em manté viva com a creadora.
Vostè com a entrenadora ha anat canviant durant aquests últims anys. ¿Quines diferències hi ha entre qui va agafar per primer cop la selecció dels Estats Units i qui es fa càrrec ara d’Espanya?
No tenia ni idea de per on començar. Sabia el que havia après de nedadora, però mai havia sigut entrenadora. Em va sorprendre molt la no comunicació. És un país molt més tancat pel que fa a sinceritat. A Espanya pregunto i totes aixequen la mà. Es nota que som de la mateixa sang, és molt més fàcil. També cal crear les condicions perquè la gent se senti amb confiança per dir el que pensa. La gràcia de l’entrenador és crear les condicions perquè la flor surti. Si només poses la llavor i no regues, no demanis impossibles. Si tens fronteres o jutges, no et pots conèixer.
Que els esportistes són persones i és important poder tenir aquest lloc.
Notícies relacionadesTotalment. Ara és tot molt bonic i ens entenem bé, però segur que algú m’acabarà odiant. No li agradaré. És impossible agradar a tothom. Ara som molts i no podrà nedar tothom. Mai he entrenat amb tanta gent. Som 16 i només 8 neden en els Jocs Olímpics. Qui es queda fora no pot fer dependre la seva experiència de si neda o no. L’experiència ha de ser bona passi el que passi amb els resultats, tant personals com d’equip.
Ara es troba a l’altra banda d’aquestes decisions. Vostè diu qui sí i qui no.
És l’única cosa que odio de la meva feina. Ploro tota la setmana a les nits. He de millorar no vincular-me tant emocionalment a la gent. M’estic fent dura. Em costa la vida.
