El contracte que necessitava Laporta

No hi ha, no obstant, cap rastre de tots els detalls en el comunicat, efectuat de manera conjunta pel Barça i Nike. Es limiten a explicar que «es complauen a anunciar el començament d’un nou acord multianual de partnership, que tindrà vigència a partir d’aquesta temporada». Aquest acord, que és històric per la seva dimensió, ha de ser ratificat per l’assemblea de compromissaris del Barça.

Pacte en dos terminis

Aquí hi ha una de les claus del pacte. És un acord progressiu, que té dues fases. La primera inclou quatre anys (2024-2028), que permeten a l’entitat blaugrana millorar els seus ingressos en uns 50 milions més. Es passa, per tant, dels 60 actuals del vell contracte, ja revocat, als 100 que percebrà el club, que ja ho havia marcat en els pressupostos d’aquest curs, optimista com era amb el desenvolupament de les negociacions.

En el segon termini, que durarà una dècada (del 2028 al 2038), les condicions seran encara millors per al Barcelona perquè cobrarà 60 milions. O sigui, de 60 a 100. I de 100 a 120, inclosa la prima de renovació, fixada en 100 milions més, que serà prorratejada al llarg de la durada del nou contracte.

Però aquestes negociacions no han sigut gens fàcils. S’han viscut tensions de tota mena. Fins i tot conflictes judicials. El Barça, que tenia contracte fins al 2028, volia millorar-ne les condicions tant sí com no. I amb efecte immediat. El club fins i tot va arribar a plantejar-se la creació d’una roba de marca esportiva pròpia, una cosa que els grans equips europeus i mundials no tenen. Era una manera de pressionar Nike a l’empènyer la marca a una posició d’inferioritat davant una suposada oferta superior de Puma, la multinacional alemanya que ha entrat amb energia en el mercat equipant, entre d’altres, el Manchester City i tots els conjunts del seu grup, entre ells el Girona.

Nike va esgrimir, avalat per la resolució de l’Audiència de Barcelona, que el seu contracte no es podia trencar, com pretenia fer la junta de Laporta. De fet, el president fins i tot va obviar citar el nom de la multinacional nord-americana en la passada assemblea de compromissaris, una mostra que retratava les profundes diferències que existien llavors. Tot s’ha precipitat, no obstant, aquesta setmana, quan el president va convocar, de manera urgent, la seva junta divendres per comunicar-los que s’havien resolt les diferències amb Nike, de manera que l’acord era total. Va ser una cimera per via telemàtica en la qual el dirigent va informar la seva directiva que tot estava més que tancat.

«Un nou model»

Notícies relacionades

Ruud amarga un Alcaraz debilitat a les ATP Finals

L’esport vist per Trump

Hores més tard –el comunicat va sortir a les 14.46 hores d’ahir–, tot era oficial. No es va donar, però, cap detall sobre el contracte que perseguia Laporta per situar, tot i que fos de manera provisional, el club en el primer lloc del patrocini esportiu. «És un nou model d’associació estratègica», va indicar l’entitat blaugrana, que va precisar que es tracta d’«un model únic» per fusionar les dues marques a l’«impulsar el creixement del negoci global del retail i llicències». Ni rastre dels diners que percebrà. Ni tampoc dels anys en què estarà lligat a Nike.

«Ho podríem haver aconseguit a l’agost, però no vam voler», va argumentar Laporta abans de l’assemblea de compromissaris de l’octubre per justificar la decisió, perquè en aquests tres mesos que han passat fins a la firma definitiva ha pogut obtenir millors condicions econòmiques per al club. Tan bones són que l’enfilen al podi, transformat ja en el tercer president de la història que firma un pacte d’aquestes dimensions. Però ni Josep Lluís Núñez, que va ser el primer (segellat el 1997 i activat el 1998), ni Josep Maria Bartomeu, avalat per l’impacte del trident i el triplet (2016), han arribat tan lluny com Laporta (2024).