Olga Viza: "El que reparteix el joc continua sent un home. Hi ha grans buits"

Del periodisme esportiu que feia vostè fa 30 anys al que es fa ara hi ha hagut un gran canvi.

Abans era un altre planeta. Hi ha enormes diferències en el periodisme, però també als terrenys de joc. Abans era tot molt naïf, estava tot per fer. Era més simple, menys tècnic i molt més pròxim a l’esportista. Fèiem periodisme de trinxera esportiva i era pecat dir de quin equip eres o a qui votaves, la teva intimitat es reduïa a això. A més, llavors no hi havia capes de ceba al voltant del personatge. Tu trucaves a casa seva, a casa dels seus pares, fins i tot, per parlar amb ells. Anaves als entrenaments, hi feies un cafè, hi dinaves, etc. Tenies un plus directe d’informació i una relació personal amb l’esportista.

¿Com han contribuït les xarxes socials a aquest canvi?

Estàs parlant amb una persona que conscientment no en vol tenir. No hi participo en absolut. És indubtable que han facilitat el trànsit de la informació, però de la bona i la dolenta. Lamentablement amb els successos d’aquests dies, hi ha una frase a què recorro molt i és molt clara: "En cas d’inundació, el primer que escasseja és l’aigua potable". En època de desinformació i sobreinformació, fa falta periodisme que contrasti. Ara, les grans exclusives són a les xarxes i les firmen els mateixos protagonistes.

També han amplificat causes com per exemple la del boom de l’esport femení. ¿Com valora el seu creixement?

En l’evolució de l’esport a Espanya, el punt d’inflexió clar van ser els Jocs Olímpics de Barcelona. Allà hi va haver inversió, hi va haver mètode per primera vegada. Ja no era cosa de genis puntuals com Ángel Nieto o Severiano Ballesteros. Es va invertir en centres d’alt rendiment, es van donar beques... Es va crear una nova imatge de l’esportista d’elit. D’allà van sortir un munt de referents femenins. No teníem cultura, ni hàbit, ni educació sobre el tema, però ja no hi havia marxa enrere. Hi havia una llarga cua de dones disposades a planta cara a qualsevol i la televisió pública va fer una aposta increïble que ha anat a poc a poc consolidant el moviment que hi ha avui dia. Fa res hem vist Aitana aixecar la seva segona Pilota d’Or. Tot i així, crec que encara falta hàbit i inversió. Però això només anirà quallant amb el temps. Ara tenim un catàleg espectacular d’esportistes i centenars de milers de nenes que volen ser com elles i això malgrat que encara no s’ha donat l’impuls definitiu.

¿Com ha avançat la presència femenina a l’altre costat de la barrera, tant en càrrecs de responsabilitat com als mitjans?

La falta de dones en llocs de responsabilitat és exactament igual que en altres àrees. El que reparteix el joc continua sent un home. Aquí encara hi ha grans buits de corresponsabilitat o de presa de decisions. Ho penso i recordo alguns titulars que s’han fet en relació amb l’esport femení que dius, ¿com algú pot titular així i que ningú li qüestioni d’on ve, on en va aprendre, etc.? És molt necessària la dona al costat o liderant aquests equips perquè no es fiqui la pota com s’ha ficat. Hi ha poques dones al comandament de seccions esportives. La SER, TVE, El País... Pocs casos més. Encara no és habitual que una dona tingui les mateixes possibilitats d’accedir al lloc, o ja no això, sinó de fer la gran entrevista al futbolista de torn o la narració d’un Barça–Madrid.

Vaig llegir que vostè havia dit que no va patir masclisme en la seva època.

És clar que hi havia masclisme en general en la societat, però no al meu equip. Les cinc dones que estàvem en televisió érem novetat i a més s’havia apostat per nosaltres. El meu director tenia 25 anys, i el que ell volia era gent amb idees noves. Em canso d’escoltar-me, sempre dic que el més important és amb qui treballes, no on. I jo vaig tenir la sort de treballar amb gent que creia que estava tot per fer, fins i tot això. Veien d’una manera natural que les dones féssim periodisme esportiu. Pot ser que fossin una mica paternalistes. Em recomanaven què havia de veure, què llegir i com millorar, però per ajudar-me.

¿Es va quedar amb ganes de fer algun reportatge més?

M’agradaria haver fet un reportatge per saber què van pensar tots aquells esportistes amb qui vaig parlar sobre que els entrevistés una dona jove. Segurament, les meves companyes i jo sortíem una mica del circuit habitual de preguntes. Jo tinc la sensació que més enllà de la curiositat, es van sentir bé. Però reportatges com a tal no me’n va quedar cap de pendent.

I dels que sí que va fer, ¿quin és el que no oblidarà mai?

Notícies relacionades

Ruud amarga un Alcaraz debilitat a les ATP Finals

L’esport vist per Trump

Sense cap dubte els Jocs Olímpics de Barcelona. Dir a casa teva "benvinguts als Jocs Olímpics de Barcelona 1992" i que surtin Freddie Mercury i Montserrat Caballé a cantar et fa pensar "ja me’n puc anar tranquil·la", i de fet és el que vaig fer. Va ser més del que mai hauria somiat laboralment. Els Jocs per a un periodista poliesportiu són com per a un nen anar a Disney i jo a sobre els vaig tenir a casa. Tens davant teu tots els personatges de tots els esports.

Davant la càmera, ¿quina ha sigut la seva por més gran?

L’única por que he tingut ha sigut la de faltar a la veritat. És el bé més preuat del periodista. No por d’equivocar-me, compte. Això mai m’ha preocupat. Potser perquè vaig començar molt jove i vaig aprendre amb cara d’espantada per a mi era molt natural confondre’m.