"Ens transmet vida, no ho canviaria per res"

El xiulet del col·legiat es cola a les 8 del matí per les finestres del pis de la Mónica. És dissabte i els nens i nenes van i venen per la gespa vestits amb l’equipament del CE Europa mentre els pares miren des de les grades. Ella s’ho mira des del balcó, des d’on pot veure perfectament el camp del seu equip. Viure prop d’un estadi pot ser sorollós i de vegades molest, però ni ella ni molts aficionats "ho canviarien per res".

"S’hi viu molt tranquil", confessa la Mónica. "És cert que els dies de partit o els caps de setmana hi ha una mica més d’ambient al camp. T’acostumes a sentir la gent celebrant els gols o els xiulets de l’àrbitre. S’hi viu molt tranquil, com si visquessis potser al costat de qualsevol altre equipament esportiu. No em condiciona gens. És més positivament, ja que, com a sòcia del club, per exemple, els dies de partits o que he de baixar, literalment des de la meva habitació veig tot el camp. Només he de travessar un carrer i ja soc a l’entrada de l’estadi", explica l’aficionada, que afirma: "Si m’haguessin donat a triar entre 10 pisos hauria triat aquest".

L’encant del futbol base

El futbol popular té això, que molts veïns del barri no només són aficionats de l’equip, sinó que també formen part de la vida del club. Dani Delgado és soci del Sant Andreu i viu a prop del Narcís Sala. "En el meu cas, agraeixo la tranquil·litat que transmet l’estadi durant el dia (i la jornada laboral), alhora que transmet vida quan tot el futbol base entrena al vespre. Sentir gent abans que el xivarri generat pel trànsit", confessa l’aficionat andreuenc, que assegura que trobar un pis davant de l’estadi va ser un factor positiu a l’hora de mudar-se. "No ho vaig buscar expressament però sí que ho vaig tenir en compte. El pis era una oportunitat bona tenint en compte els preus de lloguer a Barcelona. L’orientació també va ser clau i el fet de tenir l’estadi davant (i no edificis) assegurava sol tots els matins (alhora que llum natural durant la major part del dia)", afegeix.

El sentiment de pertinença fa més suportable el soroll o l’enrenou els dies de partit. "El Sant Andreu és diferent, no només és un club de futbol, sinó que també s’implica en l’àmbit social i genera vincles amb altres entitats del poble", explica Delgado, que coincideix amb la Mónica. "És brutal poder viure davant del club on he jugat tants anys, on he treballat entrenant nens i amb el qual tinc aquest vincle des del 2007", afegeix l’aficionada, que viu davant del Nou Sardenya.

Punt neuràlgic

La vida, tant a Sant Andreu com a la Vila de Gràcia, té l’estadi com a punt neuràlgic. "L’Europa té una massa social cada vegada més gran. De fet, en els últims dos o tres anys, hem passat de tenir 800 socis a 2.000. Cada vegada el camp està més ple, la gent se sent més identificada. És un club amb valors amb què et pots identificar i fer-te’l teu, com aquell futbol autèntic de tota la vida", explica la Mónica.

Notícies relacionades

Bagnaia ajorna la victòria de Martín a Montmeló

La vida continua igual

La Laia és experta en viure als voltants d’un camp de futbol. Durant vuit anys ho va fer en un edifici davant del Nou Sardenya. Ara, des de fa poc més d’una temporada, viu a prop del Narcís Sala. "M’agraden els barris amb identitat pròpia, però la veritat és que va ser per un tema de preus. Al final, Gràcia lamentablement és més turístic i els preus, més alts. Era insostenible".

El futbol de tota la vida, el del club petit de barri, se sustenta per l’amor a uns colors. Per la gent que envolta l’estadi, que porta els seus fills a les categories inferiors i pels que omplen les grades cada cap de setmana. Viure-hi a prop pot ser un altre acte d’amor. "Gairebé tot és positiu, però crec que és important recalcar que és així perquè tens aquest vincle amb el club. Si ho veus des d’un punt de vista neutre, potser acabes trobant més coses negatives que no positives", conclou la Mónica.