Martín, un campióen gran

De justícia era, sí, que repetís títol l’italià Pecco Bagnaia, líder de la impressionant (i veloç) fàbrica Ducati, que va conquerir ahir, en mig de 50.000 apassionats seguidors de les dues rodes, el seu 11è triomf en 20 grans premis, una xifra impressionant.

Però també és de justícia que Martinator, que fa, just, 10 anys, tota una dècada, que empaita aquest títol, aquesta gesta, que la va vorejar l’any passat, conquereixi la seva meta somiada al mateix traçat on va tornar a la vida, a la competició, després de destrossar-se mig cos (vuit ossos fracturats) l’abril del 2021.

La neteja de Ducati

De justícia és que un campionat apassionant, del tot bloquejat, arruïnat, com tot a Espanya, per culpa de la devastadora dana, reneixi pensant a ajudar la recuperació de tots els pobles, cases i valencians, amb un espectacle vibrant, apassionant i espectacular.

De justícia és que Martín, que, sí, certament, només ha guanyat tres grans premis aquest any (els mateixos que el principiant Marc Márquez amb la vella Ducati), rebi el premi a la seva regularitat, a la seva mentalització (diuen que en aquest gran èxit hi ha tingut molt a veure el seu psicòleg) i a la seva increïble predisposició. "Ha sabut conformar-se les vegades que s’ha hagut de conformar i, en aquest sentit, pot ser que hagi gestionat més bé que Pecco la temporada", va reconèixer ahir Claudio Domenicali, CEO de Ducati.

Martín ha guanyat el títol pel qual es va fer pilot. I ho ha fet, tal com va anunciar dissabte, complint el tràmit de repetir el que ha fet tot l’any: "Competir mentalitzat al cent per cent, mirant de ser al podi, al top 5, que és l’única manera d’acabar entre els nou primers". Amb Ducati al seu costat des del primer minut, cosa que honra enormement la factoria que dirigeix Domenicali, havent adquirit prou avantatge al llarg de les 39 carreres anteriors, especialment aquests set triomfs curts dels dissabtes, Martín va anar amb més tacte que mai en la sortida d’ahir al Circuit. Al davant hi tenia Bagnaia mateix, el seu amic (el de Martinator), Aleix Espargaró i el temible Marc Márquez.

El perill era evident. Havia d’evitar errar en la sortida, derrapar, trigar a reaccionar quan s’apagués el semàfor, no tocar ningú, arribar net al primer revolt del Circuit i mirar d’imprimir el ritme més alt possible en les primeres voltes per distanciar-se, com més aviat millor, dels cinc, sis, set, vuit o nou rivals que li podien complicar la suma suficient de punts per relaxar-se en les últimes 10 voltes.

Martinator havia acabat el 84% de les carreres que havia disputat aquest any al llarg de mig món, del món sencer, no entre els nou primers, que era el resultat que necessitava per ser campió, sinó entre els quatre primers. Aquest era el tràmit: repetir el que havia fet, majoritàriament, tot l’any.

Determinació i velocitat

I ho va fer. Ho va fer amb saviesa, ho va fer amb cap, ho va fer amb sensatesa i ho va fer, sí, amb enorme determinació i velocitat, ja que ningú, com ja havia passat al llarg dels anteriors 19 grans premis, li va regalar res en cap moment. Va sortir disparat, es va enganxar ls bons, als millors, als tres que l’han acompanyat tot l’any, Bagnaia i MM93, i va decidir que ningú el faria fora d’aquest lloc. Era un bronze que era or pur.

Notícies relacionades

Barça i València s’entreguen a un duel anotador (102-99)

Suspès l’Europa-Sant Andreu per la caiguda d’una tanca

Mentre Bagnaia es convertia en el més gran subcampió de tota la història, per triomfs i per punts, mentre Marc Márquez demostrava que havia tornat, que ja està en mode campió, que serà un altre dels candidats del 2025 i que feia veure a Pecco que serà la seva ombra l’any vinent, Martinator seguia rodant una miqueta més a poc a poc que ells i més de pressa que els seus perseguidors: Alex Márquez, Aleix Espargaró, Brad Binder i Enea Bastianini. Márquez no va espantar mai Bagnaia, i Martín no es va sentir mai inquietat per ningú, ja que el seu amic Aleix Espargaró li va vigilar l’esquena durant les 24 voltes del GP Solidari, que va acabar coronant el madrileny com el cinquè campió espanyol de la màxima categoria després del seu ídol Alex Crivillé i de Jorge Lorenzo, Marc Márquez i Joan Mir.

"Estic realment en xoc. El dedico a la meva família i a tots els que m’han recolzat. En les últimes voltes gairebé no podia pilotar, em queien les llàgrimes", va dir el nou campió. "Amic, t’ho mereixes molt, has fet un gran any. Això és per sempre", va cridar el bo jan de Dani Pedrosa, que es va passar la vida lluitant per aquest ceptre i no el va poder assolir mai.