Un llegat irrepetible

"En una societat que massa vegades s’inclina per les coses a curt termini, jo prefereixo reivindicar dues virtuts que semblen estar passades de moda: la humilitat i la perseverança". Rafa Nadal es va acomiadar després de més de 20 anys d’una carrera que sembla inimaginable que pugui arribar a repetir-se.

"Que les persones que estiguin al vostre costat us vegin com algú a imitar pels vostres valors. L’important és el que es manté per sempre en el record. L’important és que sigueu la millor versió que pugueu de vosaltres mateixos". Així es defineix l’home que va començar el seu camí amb una raqueta a la mà amb tot just quatre anys i que ha posat fi amb l’honor de quedar per sempre en la pole del debat de ser el millor esportista espanyol de la història.

Una història que va començar el 2003 i que en tot just un any es va embalar. Va ser un 3 de desembre del 2004, a l’estadi de La Cartuja de Sevilla, quan en el segon partit de la final de la Copa Davis va derrotar el per llavors número u mundial, Andy Roddick. Espanya va entendre des d’aquell dia que un nou horitzó s’obria en la història d’un dels seus esports més exitosos. Vint anys després, molt a prop d’on va aconseguir la seva primera gesta i en la mateixa competició, Nadal va posar el colofó a una carrera impecable.

L’emoció

Un cercle de 7.295 dies, que va començar una freda tarda d’aquell divendres de desembre i que es va tancar en un Palau d’Esports José María Martín Carpena inundat per l’emoció de dir adeu al gran heroi del tennis espanyol.

Una carrera que va dir adeu a la Copa Davis, però que quedarà per sempre en el record per l’autoritària i mai vista hegemonia que va imposar a Roland Garros.

Tot es va engegar a la primavera del 2005, quan un jove de Manacor es va plantar a París disposat a provar-se en el gran torneig mundial de terra batuda. El seu primer rival va ser un alemany anomenat Lars Burgsmüller. Impossible imaginar llavors que aquest partit, que va passar desapercebut, es convertiria en una fita fundacional.

Aquell mateix any va superar l’argentí Mariano Puerta a la final. A partir de llavors, cada primer diumenge de juny, dies després que el mateix Rafa bufés les espelmes pel seu aniversari, Espanya tenia ja una cita ineludible.

El 2006, 2007, 2008 (totes tres superant Federer), 2010, 2011, 2012, 2013, 2014, 2017, 2018, 2019, 2020 i el 2022 ho va tornar a fer, deixant en 14 el total de vegades que el món el va veure aixecar la Copa dels Mosqueters a la terra batuda de la capital francesa.

Aquella sorpresa

Només el 2009, quan Robin Söderling va donar una de les sorpreses que encara es recorden; el 2015, quan Djokovic va aconseguir per fi el que tant somiava; i el 2016 i el 2021, per culpa de les lesions, el balear no va poder elevar encara més la seva hegemonia a París.

Va ser una carrera gairebé immillorable amb un únic però: el de les lesions. ¿Què hauria sigut de Nadal sense elles? Una pregunta que sempre ha sobrevolat la seva figura, amb 24 lesions distribuïdes per tot el cos. "No recordo un partit de la meva carrera sense dolor", va afirmar tantes vegades en la seva carrera.

En total, mesos i mesos de baixa entre els quals es va perdre 18 Grand Slams, molts més que els deu de Roger Federer o els dos de Novak Djokovic. La mitjana diu que a Rafa les lesions li han tret entre quatre i cinc grans, cosa que el situaria al cim de la carrera per ser el tennista més premiat.

Però hipòtesis a part, les lesions van ser des de sempre el gran i principal enemic d’un Nadal que pot comptar amb els dits d’una mà les parts del seu cos que continuen il·leses.

Entre les més greus, la ruptura del tendó rotular que el va obligar a estar fora durant més de vuit mesos el 2012, la lesió al psoes ilíac el 2023 que tant li va costar superar o la síndrome de Müller-Weiss, una lesió congènita que ha anat arrossegant al llarg de tota la seva carrera. Els genolls, l’abdomen, el colze o les costelles són altres parts del cos que han anat minvant el tennista de Manacor al llarg de la seva carrera.

Els experts asseguren que molts dels seus problemes físics podrien haver acabat amb qualsevol carrera. Nadal les va desafiar totes i cada una per fer més difícil si pot sesr les seves constants gestes.

Uns triomfs i uns fets que no s’entenen sense el seu incondicional equip i la gent que any rere any, torneig rere torneig i pedra rere pedra en el camí ha estat al seu costat.

Nadal ha comptat sempre amb un bloc sòlid en el qual la família ha format una part indispensable. Els seus pares, Sebastián i Ana, el van acompanyar sempre en els moments importants, mentre que la seva germana, Maribel, i la seva dona, Mery Perelló, ara mare del seu fill, també van ser sempre més que habituals en el box.

El paper de Toni Nadal

El seu oncle Toni mereix una menció especial. Va ser el seu entrenador durant els seus inicis i fins al 2017, i en tots els grans èxits de Rafa és impossible no recordar la seva figura. La seva naturalitat, sinceritat i rigor que sempre va mostrar amb el seu nebot va ser la clau de la magnitud de l’esportista que ahir es va acomiadar entre llàgrimes després de concloure una carrera que mai va imaginar quan, amb el seu oncle a l’altre costat, va començar a passar una bola després darrere una altra a la seva Mallorca natal.

Després del vincle professional amb el seu oncle, Nadal va optar per fer un canvi d’aires i va apostar pels seus grans amics Carlos Moyá i Marc López, amb qui va conquerir la medalla d’or a Rio 2016.

El 2023, Nadal va sumar a l’equip l’argentí Gustavo Maracaccio, que es va encarregar d’acompanyar-lo en alguns tornejos. Hi calia sumar Francis Roig, que des de fa unes setmanes ja no formava part de l’staff.

Però lluny de les pistes, l’èxit de Nadal no es pot entendre sense l’incondicional treball dels dos homes que més cura han tingut dia a dia del seu delicat físic. El seu metge de confiança, Ángel Ruiz-Cotorro, i, és clar, el seu inseparable fisioterapeuta Rafa Maymó. Claus en tots els seus èxits i, sobretot, en les seves múltiples recuperacions, que l’han fet reinventar-se una vegada i una altra per elevar sempre un esglaó més la mística de les seves gestes.

Fora de les pistes i del seu rendiment esportiu, Rafa també va saber envoltar-se dels millors per estar al seu costat. És el cas de Carlos Costa, mànager i representant de Rafael. Es va incorporar a l’equip poc després que Nadal complís 18 anys i des d’aleshores ha recolzat i dirigit el tennista en les decisions que van més enllà de la pista. En el mateix sentit, Benito Pérez-Barbadillo, cap de premsa de Rafa des del 2006, i Jordi Robert, que s’encarrega de ser l’enllaç amb Nike, la marca que l’ha vestit durant tota la seva carrera, han creat l’equip perfecte per a Rafa.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

22 Grand Slams, 36 Masters 1000 i 23 ATP 500, entre molts altres premis que ha aconseguit al llarg de la seva carrera, són els que figuren en el palmarès que ha lluït el balear a Màlaga en els seus últims dies de carrera.

Però més enllà de tot el que ha guanyat, Rafa ha aconseguit la inusual gesta de ser una persona senzilla, laboriosa i amable, i un exemple de conducta en tots els aspectes de la vida. Valors que mai ha perdut mentre més va guanyar. "Fracassar només és dolent si no saps aixecar-te i tornar a lluitar".