Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Quan s’ha viscut una vida tan al límit com la seva, ¿les coses quotidianes es fan avorrides?

¡Gens! Cal viatjar, explorar i viure aventures, però sempre has de saber a quin lloc has de tornar. La cita amb què començo el llibre és bàsicament aquesta idea. Sempre has de tornar al lloc on t’estimen. Sempre que tinguis la fortuna de sobreviure.

Recull una altra cita que diu que "els llocs en els quals no s’estima ni es pateix no es recorden". ¿A les seves muntanyes ha estimat més o ha patit més?

Diguem que he estimat més, però els patiments han sigut més intensos. He perdut companys i amors. Tu no elegeixes. L’aventura, una vegada que es posa en marxa, no saps on et portarà ni quines conseqüències tindrà.

I malgrat aquestes experiències traumàtiques, ¿què és el que li ha fet sempre voler tornar?

Les muntanyes sense nosaltres són moles de roca. La vida l’hi posem nosaltres. Si deixo de fer allò que estimo perquè pel camí em trobo dificultats, en realitat el que hauria de fer és plantejar-me si he de canviar la meva forma de vida. En 30 anys d’aventura, per Al filo de lo imposible van passar més de 1.500 persones, vam fer 250 expedicions i van morir dues persones. La proporció de risc si hagués muntat una empresa de missatgeria amb moto a Madrid, probablement hauria sigut més alta. Això no vol dir que hagi oblidat res del que ens va passar, però cal aprendre a viure amb les absències també.

Ha pujat les muntanyes més altes i difícils del planeta, però afirma al llibre que hi ha algunes muntanyes menors que el van marcar més. ¿A què es refereix?

El sentiment no té res a veure amb l’altitud. Vam fer més de 60 expedicions a muntanyes de més de 8.000 metres, vam fer que més de 350 persones trepitgessin cims d’aquestes muntanyes. Quan al món només hi havia set persones que tenien les 14 muntanyes de més de 8.000 metres, quatre eren d’Al filo. La primera dona a tenir-los va ser del programa... És que vam fer un munt de coses. Les muntanyes altes van marcar la meva trajectòria sense cap dubte, però potser em vaig deixar més la pell en altres muntanyes, com la del desert, a Egipte. Vam haver d’anar als confins del món, creuar una frontera minada, anar acompanyats d’un oficial de l’Exèrcit egipci... Vam trigar dos anys a aconseguir-ho. Tot i que el K2, que és de les més altes, formarà sempre part de mi. He estat un any vivint dins d’aquesta muntanya. Parlant-li de tu a tu. El K2 em va donar molt, però també em va treure molt. Un company es va quedar allà, a un altre li van amputar set dits de les mans, al Juanito 10 dits dels peus...

Una cosa semblant li va passar amb el Hidden Peak, que va ser el seu primer gran amor, però també va ser molt dolorós.

En condicions normals jo no hauria tornat d’aquesta expedició per l’accident que vaig tenir. No obstant, la muntanya i els meus companys em van permetre tornar a casa i veure néixer el meu fill. Em va fer ser l’home que soc ara. Quinze anys més tard, em va arrabassar un bon amic. Un oficial de l’Exèrcit del grup militar d’alta muntanya es va quedar al mateix lloc en el qual jo m’hauria d’haver quedat. Jo sento que vaig canviar la meva fortuna per l’infortuni d’aquest home. M’ha passat més vegades al llarg de la meva vida. Viure amb les absències et fa envellir prematurament.

¿Creu en la sort?

Crec que en moments determinats hi ha una cosa que no controlem que no depèn exclusivament de les nostres decisions. Això no vol dir que no cregui que si es prenen bones decisions a la muntanya tens més possibilitats de sobreviure, però una allau et poden caure en qualsevol moment.

La seva família mai va arribar a entendre la decisió de vida que va prendre. ¿Creu que els va ser difícil?

La meva mare va ser la que pitjor ho va portar. La meva dona i el meu fill, no tant. Amb quatre anyets s’aixecava per anar al col·le i havia de passar per sobre de sis tios dormint en sacs al menjador perquè estàvem preparant una expedició... La meva mare, en canvi, es passava les expedicions resant per mi. Al meu àngel de la guarda li vaig donar moltíssima feina.

¿Sempre va ser incomprès?

Cap al 1995, quan ja sumàvem 11 anys de programa, se’ns va començar a reconèixer aclaparadorament. Fins aleshores érem els bojos de la tele que emprenien bogeries que a ningú en el seu seny se’ls haurien acudit i de cop ens van donar dos Ondas, 10 premis de l’acadèmia de TV, tres medalles al mèrit militar, la Creu de Plata de la Guàrdia Civil, el Premio Nacional del Deporte i jo mentrestant pensava: "¿En què m’estic equivocant?".

¿Per què?

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

El relleu de Lewandowski

¡Perquè érem els mateixos! No ens havíem canviat a nosaltres, sinó a la societat que ens mirava. La mentalitat de la gent. Al filo de lo imposible i El hombre y la Tierra van ajudar més en el canvi social per comprendre més la natura que tots els telenotícies que els polítics volien manipular. Al filo el veien 14 milions de persones. Ara el telenotícies més vist potser arriba a milió i mig de persones. La capacitat que tenim ara que s’han diversificat tant els canals i que molts nanos no veuen més que TikTok, redueix infinitament les nostres possibilitats de continuar canviant el món.

Una natura que segueix estant en perill. Parla al seu llibre de la bellesa de l’Everest i el contrast de veure’l convertit en un negoci i ple d’escombraries.

És una corruptela. El Nepal té una llei de parcs nacionals que protegeix el de Sagarmatha, però el Govern nepalès ho permet. La policia i els militars de la vall del Khumbu ho permeten i un munt d’empreses han segrestat l’Everest en benefici propi. El paquet vip de pujada a l’Everest l’any passat estava en 210.000 dòlars per cap, la qual cosa vol dir que quatre o cinc agències nepaleses, i la gent pel mig que ha d’autoritzar els permisos, no diuen res i es reparteixen 30 o 40 milions d’euros en pocs mesos de feina.