"L’ego s’ha de deixar de costat"

Dídac Plana (Arenys de Mar, 1990) tria la samarreta taronja. "A mi m’agrada més, ¿però tampoc jugarem un partit ara, no?", pregunta entre rialles mentre Miquel Feixas (Barcelona, 1997) s’enfunda la verda. Els dos porters del Barça, a punt per al duel capital de demà al Palau contra el líder, el Movistar Inter (17.00 hores), completen una dupla peculiar. Divertits i compromesos amb la mesura justa de diversió mentre exerceixen un treball solitari i dur. Sobretot mentalment. Són el seny i la rauxa, les dues cares d’una mateixa moneda sobre la pista.

Els porters estan fets d’una altra pasta. Sembla un tòpic, però quan els escoltes explicar el que es viu sota pals s’entén a la perfecció per què són únics. "Estem allà sols i tens temps per pensar. Et passen moltes coses pel cap tot i que estiguis concentrat. Això és una cosa que no s’aprecia des de fora, que no es coneix i que, per tant, fa que no es valori la dificultat que té", confessa Plana. "La porteria del Barça és bastant complicada, perquè els altres jugadors poden fallar, però quan marquen són els cracs. Però tu, com a porter, no ets el crac quan les pares, i quan et marquen tots et miren", secunda Feixas.

El futbol sala és un esport en què, el dia que el porter no està bé, és molt probable que no puguis guanyar el partit. "Depèn de com assumeixes aquesta responsabilitat i si en el transcurs d’un partit ets capaç de no autoflagel·lar-te o castigar-te més del compte", afegeix Plana, que ara és el veterà de la dupla de porters. "És molt mental. Per això hi ha molta gent que diu que per al Barça es val o no es val. I és així. Hi ha gent molt bona que ve al Barça i no val", recalca.

Tant ell com Plana han viscut experiències lluny del Barcelona i la pressió que senten vestint la samarreta blaugrana és incomparable a totes les altres coses. "T’has de veure allà, ho has de viure, t’has d’equivocar… Això és esport i a base d’estar jugant, entrenant i convivint amb la realitat que hi ha en el Barça, que no hi ha en qualsevol altre club del món, fa que ho puguis canalitzar i gestionar millor emocionalment. El sentiment de defraudar sempre hi és", afegeix Plana. La competència existeix, però no s’ha convertit en una rivalitat asfixiant. "Caiem bé. Jo, si juga el Dídac, no dic: ‘Merda, no jugo, em cago en…’. Hi ha molts partits durant l’any i és que, de veritat, estem molt compromesos en aquesta bona relació. Tothom guanya", confessa Feixas, que comparteix amb el seu company una visió constructiva de la lluita per la titularitat. "L’èxit rau que els dos ens portem bé. Sabem que, com millor estiguem entre nosaltres i amb l’equip, més anys podrem estar aquí i més anys podrem disfrutar d’una cosa per la qual hem treballat sempre. I hi ha un component d’ego que s’ha de deixar de costat", relata Plana.

"Quan jo vaig estar a Industrias Santa Coloma, a més que jo era més jove, era diferent. Allà jugava com si estigués al pati de l’escola amb els amics. Hi havia molta menys pressió. Però el que m’ha fet ser millor porter és estar al Barça. Jugant amb aquesta por, aquesta tensió, que et fa estar concentrat", afegeix el Miquel, que aquesta temporada està sent més protagonista.

Guanyar-se la confiança

Notícies relacionades

Nutrisport celebra els 40 anys d’història amb una nova imatge

Flick repensa l’atac sense Lamine Yamal

Feixas té carisma. És un porter de raça que ha emergit en un context poc habitual. "La porteria del Barça sempre ha estat coberta per gent més veterana", confessa el porter. "Cristian Domínguez, Paco Sedano o Juanjo eren ja porters consolidats. Jo, al venir més jove, al principi sí que ho portava pitjor. Perquè no només has de tenir confiança en tu mateix, sinó que t’has de guanyar la confiança dels teus companys. I en un club com el Barça estan els millors jugadors del món i tu t’has de guanyar la confiança d’aquesta gent.

Plana és més mesurat. "Soc molt supersticiós i maniàtic, no només amb l’esport. A aquests rituals i manies els pots treure profit quant a la concentració. Tens una sensació de control i, quan no els fas, tens certa inseguretat. ¿Quins són? Només els observadors o els que més em coneixen se’ls saben tots.