L’"angoixant" lesió de Pol Valera

El 2 de maig del 2024 no havia de ser un dia assenyalat en el calendari per a Pol Valera. El Barça es jugava el bitllet a la final four contra el PSG, un partit com qualsevol altre. No obstant, aquell dia tot es va aturar. "Recolzo la cama en un moviment molt normal, que podem fer quan caminem, i noto un crac. A mi això no m’havia passat mai. M’he torçat els turmells i els genolls de totes les maneres, però mai m’havia sonat així. Allà ja noto que m’ha passat una cosa greu", diu l’esportista.

S’acabava de trencar el lligament encreuat de la cama dreta. "El moment més dur i frustrant és quan, després de trencar-me, el meu germà em porta amb cotxe de Barcelona a la Garriga. Jo anava al seient posterior sol. És un viatge de 40 minuts i el recordo com si fossin dues hores. Estava fet una merda", explica Valera.

Aquella mateixa nit els metges ja li van fer una petita exploració. "I veig les cares. Em volien animar, però ja feia mala pinta". L’endemà, li fan una ressonància. "Surt directament que tinc l’encreuat trencat". El dia 7 surt de l’operació i comença una recuperació de què poc coneixia.

Assegut en un banc al costat de la pista de la ciutat esportiva, aquells mesos tan durs són un record. Els dies es feien llargs; l’espera, tediosa. Estar allunyat de la pista per obligació va ser un cop just en el moment en què millor es trobava. "No et dona gaire temps per processar, però tampoc saps què és el que comença", confessa. La seva família va ser clau en la recuperació. "Ha sigut vital. La meva mare, el meu pare, el meu germà, els meus avis… Tots han estat molt a prop de mi. Els meus amics, també. Quan en els dos primers mesos no podia ni sortir de casa, tenia gairebé cada dia gent allà. Em portaven llibres i jocs", explica.

Dolor i calma

El procés de recuperació dels lligaments encreuats és molt dens i lent. "Ha sigut molt angoixant. "Si estàs sol, si això ho passes sol, se’t fa un món, una bola enorme. Sobretot quan veus que et costa progressar. El genoll fa mal i no te’l reconeixes", confessa.

Durant els primers quatre mesos amb prou feines va veure handbol. Tot allò es removia. "Intentava veure els partits del Barça i del Granollers, on juga el meu germà. Em sabia greu perquè no volia anar a veure’l. Començava els partits, tenia la pantalla posada, però no sortia. Quan venia al Palau, veia alguna acció en què algú clavava el peu d’alguna manera estranya i se’m feia molt dur. Deia: ‘No puc fer això, no em veig fent-ho’".

Per sort, a més de passar aquells mesos amb la seva gent, els llibres el van ajudar a evadir-se. "La lectura et fa desconnectar. Soc a casa i m’agrada tenir els meus moments d’intimitat, d’estar jo sol amb un llibre i entrar dins de la ficció. Vaig llegir bastants llibres de Robin Sharma, dos. T’explica com disfrutar cada moment de la vida, com gestionar-te a tu mateix. És un autor que m’agrada molt. El segueixo en els seus perfils i en cursos que fa online. I d’altres de Joël Dicker. La veritat sobre el cas de Harry Quebert, El caso de Alexandra Sanders, i ara estic llegint el nou que ha tret, Un animal salvaje", diu amb un somriure.

Els primers mesos els va passar al centre mèdic de la ciutat esportiva. Hi acudia tots els matins de dilluns a dissabte. "M’ha costat molt perquè jo tinc una constitució que és prima. Vaig perdre 10 quilos. Estan molt per tu, pendents de tot, no perdonen res i tots els detalls són importants. De vegades, penses: "La mare que els va parir, deixar-me un dia de festa", explica mentre es mira de reüll el genoll, que ara llueix una cicatriu i uns petits hematomes.

Notícies relacionades

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

Manolo: "Ens prenem seriosament la Copa, cal sortir a mossegar"

Paral·lelament a la recuperació física va la mental. Perdre la por, fer fora els dubtes de la ment. "Jo he tingut molts dubtes i he passat molta por. Parles amb la gent i et diuen: ‘Estaràs bé, es torna bé i al 100%’. Sé que ho estaré, perquè confio en mi, però sempre et queda el dubte. ¿I si em torna a passar? No es pot viure amb por", confessa.

El Pol torna a sentir-se esportista. Comparteix de nou bromes, enganxades i rialles amb els seus companys d’equip. "Durant el procés et sents una mica sol. El nostre grup és molt bonic, tots ens portem bé amb tots. Quan t’apartes i veus que els altres segueixen, que tu estàs distanciat, és dur. Formes part d’això i vols ser allà". Però el Pol sempre ha estat present al vestidor durant el seu exili forçat. Ara, de nou vestit de curt i amb les vambes posades, encara el tram final fins que torni a sortir a la pista del Palau ovacionat.