Pol Arnau: "Vaig parlar amb el meu pare abans dels penals"

Sergio Rodríguez, l'entrenador del Logroñés, tenia dubtes... molts dubtes. Kike Royo, el porter, jeia mig inconscient a la llitera. El Logroñés havia fet tots els canvis. Anaven 0-0, eren a la primera part de la pròrroga i seguien lluitant pel que després es va convertir en una realitat, i que no era altra que eliminar el Girona de la Copa amb el somni -molt probable en ser un sorteig dirigit- de rebre el Barça o el Madrid com a regal dels Reis Mags.

Pol Arnau, 19 anys, nascut a la clínica Quirón de Barcelona, com recorda quan se l'entrevista per EL PERIÓDICO, es va apropar fins a la banqueta. "Li preguntàvem amb l'entrenador al quart àrbitre si podíem fer el canvi de porter i ens va dir que només estava permès a Primera i a Segona, però no a la Copa". Es va recordar del seu germà Marc, que és el porter del Mollerussa. I, per descomptat, de Francesc, el seu pare, mort fa tres anys, però amb qui Pol, assegura, parla tots els dies. Francesc Arnau va ser porter del Barça i del Màlaga. Pol va mirar cap a Alejandro Daza, el porter suplent, i aquest li va oferir els guants, mentre el tècnic decidia quin jugador de camp sacrificar sabent que es quedaven amb 10 davant el Girona.

Els guants del company

El defensa català del Logroñés va prendre els guants del seu company. "No eren de la meva talla. Em anaven una mica grans". Els guants, potser, però el partit, no. Va efectuar dues aturades de mèrit fins als penals. Se li va travessar un rebuig, "que hauré de practicar en el futur", bromeja, i després li va aturar un penal ni més ni menys que a tot un campió olímpic com és Abel Ruiz. "És l'única cosa que em van indicar els companys. 'Abel sempre els tira pel mateix costat'. Així que em vaig llançar cap a la pilota i vaig aturar el penal".

A la graderia de Las Gaunas hi havia la seva mare, María José Camacho, que volia veure en acció a Pol. Ell encara és futbolista del filial i abans del partit davant el Girona només havia jugat en el partit de Copa on van eliminar l'Éibar. Ell va marcar el gol de la classificació, a la pròrroga. "Pel meu pare i pel meu germà vaig agafar els guants. Això de la porteria ve de família. I perquè sé que parlo amb el meu pare. Parlo amb ell abans de tots els partits. I ho vaig fer també en la tanda de penals".

L'estadi estava entregat a Pol. Las Gaunas sempre costa d'omplir perquè, la veritat, els partits de Segona Federació, on milita el club riojà, no il·lusionen gaire. Davant el Girona es va doblar la xifra habitual de 3.000 espectadors i si toca qualsevol dels quatre equips de Supercopa (Barça, Madrid, Athletic o Mallorca) ningú dubta del ple, perquè el Logroñés té preferència, en ser un dels equips supervivents de la Copa amb menor rang de categoria.

"Sí que es pot!"

Pol escoltava el crit de la graderia, com si estigués en un míting d'un partit d'esquerres. "Sí que es pot! Sí que es pot!". I va poder, tot i que les imatges posteriors mostren que Stuani, l'últim llançador del Girona, va estavellar la pilota sobre el travesser de Pol i la pilota va entrar diversos centímetres, tot i que el linier no ho va veure i el VAR ni hi era ni se l'esperava. Tampoc un jugador convertit en porter per un dia que va córrer cap als companys que van acabar manteant-lo entre tots.

"Marc, el meu germà, és porter i a la Copa Catalunya el vaig veure aturant diversos penals. Sempre bromejava amb ell sobre la sensació que tenia aturant un penal. El dimecres a la nit, a Las Gaunas, ho vaig poder comprovar. De matinada em va emocionar el missatge que em va escriure el meu germà en dir-me que ell m'havia ajudat a aturar el penal d'Abel".

El Màlaga, l'Oviedo i la Damm

Notícies relacionades

El Barça anuncia l’acord per als seients vip, però n’amaga els inversors

La meravella Lamine Yamal

En una família de porters, pare i fill, Pol era com el futbolista rar, el que preferia les regates, córrer de lateral per la banda, pressionar i robar pilotes. "Mai vaig tenir la temptació de fer-me porter. La veritat, prefereixo tirar que aturar penals. Una vegada va venir el meu pare al col·legi i va sortir al pati amb la resta de la classe. Es va posar als pals de la porteria i va demanar a tots que li tiressin penals. Jo no vaig deixar als companys. Només jo volia llançar els penals al meu pare".

La figura paterna mai s'oblida. Pol va créixer com a futbolista al planter del Màlaga i després va passar al de l'Oviedo on el seu pare treballava en la direcció tècnica del club fins a la seva mort. La família va tornar a Barcelona i ell va fitxar per la Damm fins que el Logroñés el va incorporar a la seva escola de futbol. Viu a l'edifici residència que el club riojà té en un dels carrers per a vianants del centre de la ciutat. Al juny acaba contracte. Aquesta Copa li ha obert les portes del futbol. Si hi ha un jugador del Logroñés que ja tothom coneix, aquest és Pol Arnau.