Els desmentiments

El Reial, solvent contra Osasuna, Leganés i Getafe, se la va fúmer a San Mamés quan tenia els blaugrana a l’abast. Un i l’altre a la nòria, tot i que el Barça ha tingut el futbol que gairebé sempre li ha faltat al seu gran adversari. De desmentiment en desmentiment. En el curs de Mbappé s’ha colat amb tot mereixement Raphinha. El francès, tan messiànicament enyorat, per ara està engabiat. El brasiler, tan ras en temps de Xavi, resplendeix com ningú. Un pansit, l’altre titànic. El primer ha posat el seu estrellat entre parèntesi, poc clínic en el joc i sense lideratge. El segon té de tot: futbol, gols i resolució. Per més que li cedeixi el braçalet a De Jong, l’autèntic paladí és el canarinho. La nit i el dia.

Un sorpasso, el de Raphinha a Mbappé, tan inopinat com l’espectacular estirada d’un nen com Lamine, que als 17 anys podria fer-se dir Laminho. Tan precoç que ja guanya partits sense necessitat d’anotar en una golejada com la de Mallorca. A Palma, d’inici, no va ser el millor Lamine, però després va carregar el rival amb un penal i amb dos tocs amb l’empenya exterior de la seva angelical esquerra –a l’estil de Cruyff i Modric– va posar l’equip en òrbita. Per descomptat, Lamine ja discuteix a la taula de Vinícius, el precipitadament autoproclamat Pilota d’Or. Tan impredictible és que Barça i Madrid es desafien amb models diametralment oposats.

Per exemple, al camp base. Els blancs fa temps que van industrialitzar la línia central amb jugadors amb aire d’Espartac: Valverde, Tchouameni, Camavinga. Cames de marbre i molts pulmons. Els barcelonistes, per raons financeres i futbolístiques –com les del fràgil De Jong-, es van veure obligats a tirar els daus amb el dissortat Bernal i el novici Casadó. Aquest últim i un altre de lleuger com Pedri són les frontisses culers a l’espera d’un altre de sostre baix com Gavi, per molt extravagant que sigui l’andalús. Res a veure amb la metal·lúrgica del Reial.

Dues contradiccions davant el gol. Sense Cristiano i Benzema, el Madrid va decidir envejar sense ariets naturals. Els futuristes Mbappé, Rodrygo i Vinícius com a avantguarda. El Barça, més convencional, es va penjar d’un "nou" excel·lent com Lewandowski, a qui amb 36 anys ja donaven per caducat la temporada passada. Tan pansit, es deia, com el també assenyalat Raphinha. Avui ningú goleja com el polonès, de sobte inoxidable.

Un Barça definit

Notícies relacionades

Jenni Hermoso recorrerà la sentència que condemna Rubiales pel petó i l’absol per coaccions

Benfica-Barça, a vuitens de final i al costat amable del quadre; Madrid-Atlètic, derbi europeu

A les àrees pròpies, el millor porter del món, Courtois, i un de provisional com Iñaki Peña. El Barça està definit. Per bé o per mal sap al que juga. El Madrid, al qual mai li han importat un rave els debats estilístics, no té de moment l’ànima que el distingia, la seva capacitat camaleònica per resoldre per fas o per nefas. Però com que les sensacions poden ser equívoques, el Reial resisteix a quatre punts del Barça i un partit menys.

Encara és desembre, i potser al maig, quan arribi el moment terminal, tot el que s’ha escrit aquí mereixerà més d’un guixot. I potser faltaran paràgrafs per al renascut Atlètic en què un Simeone jugador ha convençut el Simeone tècnic que val la pena descamisar-se en atac. Veurem.