Busca’t un Lamine

He disfrutat amb Un equipo llamado España, el documental que narra la victòria de la selecció en l’Eurocopa passada. És tot molt àgil i molt bé excepte una cosa. Al vestidor, abans de sortir a jugar la final, el capità Morata pren la paraula i recorre a un clàssic motivacional per a la tropa. Morata insta els seus companys a guanyar per tots aquells treballadors que s’aixequen cada dia a les sis del matí. ¿Però què passa? No poso en dubte que els matiners mereixin que guanyi Espanya, no és això. Només dic que no ens deixin fora als que escrivim articles a l’hora de dinar, i en pijama. Ni als que tenien examen l’endemà, que van saber prioritzar i van sacrificar l’aprovat per veure el partit; ni als que van aparcar les obligacions adultes i es van jugar el divorci, ni als que van festejar el títol tota la nit i dilluns es van quedar al llit.

O som la selecció de tothom o no som res.

També diré que el futbol va tan ràpid que amb prou feines han passat uns mesos de l’Eurocopa i no recordava gairebé res. Suggereixo portar a terme un experiment: preguntar a tots els nostres amics qui va marcar el primer gol d’Espanya a la final i comprovar quants recorden que va ser Nico Williams. És una cosa curiosa entendre que de vegades el que és concret es difumina i el que és suposadament difuminat es concreta. De vegades, en el futbol, sedimenta la sensació per sobre de la dada. De vegades, en la memòria, arrela amb més força una falta feta a quarts de final que un golàs.

De vegades també s’ajunten la fredor i el sentimentalisme, sense disjuntives, i s’instal·la el relat. Existeixen unicorns com Lamine Yamal, per exemple, que no et fan triar entre el que és bo i el que és bonic, entre el que és pràctic i el que és estètic o entre l’emoció i la competitivitat, perquè ho porten tot, tot, instal·lat de sèrie. Va passar a l’Eurocopa, està passant en aquesta temporada al Barça (que pateix les seves absències i vola quan és apte) i passarà fins que es retiri, si no passa res estrany.

Adaptar-se al mite

Lamine pertany a aquesta classe de superdotats que solucionen problemes complexos gairebé sense pensar-ho. Destil·la una influència tan embriagadora que no importa que jugui a un costat. És certament particular: la seva presència ordena la resta i les seves accions els milloren a tots. És una cosa fonamental en qualsevol feina, ja sigui en una d’aquestes de despertar-se a les sis del matí o en un altra d’aquestes de robar bancs: trobar un Lamine Yamal que ens faci semblar millors del que en realitat som.

Notícies relacionades

Haaland firma una inusual renovació amb el City fins al juny del 2034

La quarta victòria confirma la rehabilitació del Barça

De fet, m’agrada detectar un perfil de futbolista que aprecio, perquè ho té tot molt clar. El futbolista que es fa superamic del que de debò marca les diferències, el que teixeix amb ell una societat productiva, el que és prou intel·ligent per saber que pot fer una gran carrera adaptant el seu joc a les necessitats del mite. El que es busca un Lamine Yamal, el mima, i sap que és afortunat.

En aquesta categoria es poden incloure els entrenadors. Aquells capaços d’amagar l’ego per beneficiar-se del talent aliè sense perdre autoritat i jerarquia dominen l’art de l’equilibri. És la clau de l’ofici i, alhora, un detector precís de saviesa.