Isabel Calvo: "Ja hem deixatenrere allò de l’esport de delinqüents i macarres"

¿Com va començar en l’MMA (arts marcials mixtes)?

Quan vaig començar no sabia ni què era l’MMA. Vaig anar amb un amic a provar una classe de grappling, que és la part de la lluita de terra de l’MMA, i al costat estaven fent una classe. Em va encantar i l’endemà vaig voler-ho provar. Fa menys de tres anys.

¿I ja és campiona mundial?

Sempre he estat en molt bona forma, havia fet CrossFit i escalada, però mai arts marcials. Jo soc molt bèstia, m’agraden les activitats fortes que em permeten donar el màxim de mi, i vaig veure que en aquest esport podia fer-ho. En un any ja entrenava d’una manera molt seriosa, vaig canviar d’equip i vaig començar a competir. Des que vaig canviar de gimnàs vaig quedar campiona de Catalunya, dues vegades campiona d’Espanya, vaig ser plata en l’Europeu, bronze en Mundials i aquest any per fi he aconseguit l’or. Sé que el meu cas és una excepció, però també és cert que li dedicava, de mitjana, sis hores diàries.

L’MMA arrossega encara estereotips negatius. ¿A vostè l’han afectat alguna vegada?

A mi no, perquè fa poc temps que m’hi dedico i cada vegada és més conegut. Ja hem deixat bastant enrere allò de l’esport de delinqüents i macarres. Al principi és cert que als meus pares no els feia gràcia, però les millors persones que he conegut ha sigut al tatami. La gent que no el coneix el continua considerant un esport masculí i violent.

¿Com es porta això de ser una dona en les MMA?

Per mi té un component negatiu, i és que encara som poques, hi ha poques companyes d’espàrring. Però això, d’altra banda, és bo perquè, quan comences a destacar, ràpidament guanyes molta atenció. Pel que fa a l’acceptació en el gimnàs, jo em sento molt cuidada i respectada. Crec que això sorprèn més de portes cap a fora.

¿Com creu que continuarà evolucionant l’MMA femení?

Al principi, el nivell era molt baix. La gent veia un cartell d’UFC en el qual hi havia vuit baralles bones de nois i una "dolenta" de noies, tot i que soni malament dir-ho així. Hi havia algunes excepcions, però la majoria hi anaven poc entrenades. Ara ha canviat, i fins i tot diria que les baralles més interessants són les femenines. A dins ja ens hem adonat que amb recursos i entrenament podem fer el mateix paper, però encara falta que es vegi fora.

¿Com creu que afectarà les MMA el boom que s’està vivint actualment a Espanya?

Crec que estem en un punt molt prematur del creixement exponencial d’aquest esport i que hem d’aprofitar la inèrcia. La gent cada vegada està més formada. Tenim molt bons gimnasos a Espanya. Encara així, queden coses per fer. No tenim federació independent, estem associats a la de lluita. També hem de fer entrevistes, sortir per la televisió i guanyar visibilitat perquè la gent conegui els esportistes i se n’adoni que és un esport en el qual regna el respecte. No tots estem tatuats de cap a peus. Això segurament faria que algunes mares portessin les seves filles a aprendre MMA o que a les escoles es pogués oferir com a extraescolar.

¿Què opina de les faltes de respecte que es produeixen entre lluitadors en els xous d’UFC?

Al final és un show business en el qual, per fer diners, necessites vendre, i el que la gent compra, sobretot als Estats Units, és aquesta agressivitat. També va en la personalitat de cada lluitador. A mi no m’agrada, crec que és innecessari, però quan surts a lluitar a l’estranger, de vegades t’ho demanen per contracte. Et diuen coses com ara: "Necessitem vendre aquesta baralla, tu mateixa tries quin personatge t’inventes per aconseguir-ho". Conec noies a qui fins i tot les havien convidat a rapar-se mig cap amb l’objectiu de tenir un look més agressiu. Jo no ho acceptaria, però bé, cadascú...

¿Què opina de personatges com Ilia Topuria?

Crec que ha fet molt per al reconeixement de l’MMA a Espanya. Ha donat una imatge que s’allunya del lluitador macarra i s’acosta més al jove educat i format. Ha sabut crear fanatisme al voltant de la seva figura. L’altre dia em va explicar la meva germana, que és professora, que els nens el tenen com a Superman. És el seu heroi, i això farà que la gent s’interessi per aquest esport.

Vostè és doctora en biomedicina. ¿Li agradaria recuperar la seva professió quan es retiri?

Notícies relacionades

El Barça anuncia l’acord per als seients vip, però n’amaga els inversors

La meravella Lamine Yamal

Em vaig enamorar tant d’aquest esport que vaig defensar la meva tesi doctoral i tot seguit vaig decidir abandonar la carrera i dedicar-me a l’esport. No tornaria a la biomedicina professionalment, tot i que com a hobby potser sí. M’agrada llegir, aprendre, etcètera. En el futur m’encantaria poder fer oposicions a bombera. Crec que és un treball físic que podria compaginar amb les classes de MMA.

¿I ara què? ¿Quin és el seu pròxim repte?

Ho estem valorant amb els entrenadors. Tinc dues opcions: la primera és fer una última baralla amateur amb una rival que em posi en un compromís però si no la trobem aviat faria el salt a professional. M’han ofert diverses promotores. He de valorar si vull lluitar a Espanya o si directament surto a fora. M’he de plantejar la carrera de la manera més intel·ligent possible per aconseguir l’objectiu principal, que és arribar a l’UFC. No em sobra el temps, tinc 28 anys, així que he de triar bé els passos que he de fer.