I Flick va sortir-se amb la seva

A L’INICI POSSESSIÓ; DESPRÉS, CONTUNDÈNCIA.

El Barça va dominar la primera part excepte al principi (córner als 20 segons de partit) i al final amb la rematada fallida de Guirassy, tot i que es trobava en posició antireglamentària. L’equip de Flick va governar la nit amb una aclaparadora possessió en el primer episodi amb un inapel·lable 72% que provava el retorn a les seves essències, un objectiu imprescindible després del to gris i opac exhibit al Benito Villamarín. Fins a set xuts en la primera part revelen que el Barça se sentia a gust dominant el partit. Tot i que no va tenir la punteria necessària per rendibilitzar aquest domini sense que existissin gairebé notícies de Lewandowski. Tot va canviar en la segona meitat amb Ferran.

CASADÓ ESCOMBRA I RECULL.

Flick no va tocar res del seu equip. Va repetir l’onze del Villamarín. Va repetir també estructura apel·lant al mateix cor de l’equip. O sigui, Marc Casadó, convertit ja en el cap defensiu del Barça, escortat per Dani Olmo, excel·lent inici a Dortmund, tot i que després es va anar diluint fins a reaparèixer amb grandesa en la segona meitat amb la seva assistència a Raphinha, i Pedri, que va tenir hiperactivitat. El jove canari va estar fi amb pilota i sense. Tot se sostenia, no obstant, en el lideratge defensiu que exercia aquest petit centrecampista que transmet criteri, seny i, sobretot, intel·ligència per ordenar el joc de l’equip. Es va convertir en el veritable guardaespatlles, amb enorme influència.

PRIMER HORItZONTAl, DESPRÉS VERTICAL.

En la primera part, el Barça va rescatar la imatge més horitzontal i pausada que es recorda en l’època de Flick. Va tenir la paciència necessària per armar llargs atacs que anaven desgastant el Dortmund perquè no podia ni ensumar la pilota. Tenien els blaugrana el pols lent per anar construint jugades que solien acabar al flanc de dret per convertir Lamine Yamal en l’origen de tot. Les passades horitzontals anaven teixint accions que li donaven el govern del partit, però no la victòria, que va arribar, tot i que de manera provisional, en la segona meitat, quan Pedri, Dani Olmo i Raphinha van recuperar la imatge més vertical d’un Barcelona agosarat que va saber fusionar els dos estils. El 2-2 va arribar a través de la pausa i el control; el 2-3, per la via del vertigen, sedat el Dortmund per Lamine.

TRIPLE CANVI.

De nou, Flick no mira a qui treu. No li importa el què diran. Té una visió panoràmica del que passa al seu voltant i no es deixa arrossegar per les urgències. Ni pels nervis. Amb l’1-1, el tècnic alemany va treure del camp Lewandowski, Raphinha, amb molèsties físiques, i Dani Olmo, a qui mima perquè ha encadenat tres titularitats consecutives. No únicament això.

A última hora, ja en el temps afegit, va optar per prescindir de Yamal i després de Pedri. Anava retirant, una a una, les vaques sagrades del seu equip, fins que va acabar amb un trident absolutament inèdit: Pau Víctor, Ferran Torres, que va marcar dos gols, i Fermín, capital en el seu xut previ que va provocar el 2-2.

Notícies relacionades

Griezmann empeny l’Atlètic per lluitar pel ‘top 8’

¿Cor o marxa enrere?

IMPRUDÈNCIES DEFENSIVES.

Quan havia fet el més difícil, avançar-se al marcador amb el gol de Raphinha, Pau Cubarsí va cometre una imprudència amb una innocent empenta a Guirassy que li va costar el penal que va provocar l’empat. Quan el Barça va tornar a fer el més complicat, col·locant-se per davant en el partit gràcies a l’oportunisme de Ferran Torres, llavors va executar malament la línia del fora de joc. A cada error el Barça va trobar solució en una furiosa segona meitat, segó pel quart davanter. Dos trets de Ferran, dos gols.