El Barça i les mentides

Només els que s’han vist turmentats al Signal Iduna Park, on és impossible desenganxar-se de l’asfixiant aroma de sofre que desprèn el seu mur groc, poden entendre el valor del que va aconseguir pel Barça a Dortmund. Oblideu per un moment que l’equip blaugrana ja té pràcticament feta la classificació directa per a vuitens. Oblideu, fins i tot, el triomf, monumental, en un escenari hostil, davant un arbitratge també hostil, i aconseguit gairebé al final després dels continus intents de remuntada del Borussia. El gran valor d’aquest Barça és que distreu, emociona i atrapa els seus seguidors. ¿No era això el futbol?

Per desgràcia el futbol també és l’esport de les veritats absolutes. És massa senzill –sobretot per a nosaltres, els periodistes– emetre judicis de valor una vegada l’equip corrobora –o contradiu– les nostres fílies i fòbies. Sempre ha sigut així. Però convindria aturar-se en les explicacions contradictòries emeses sobre aquest Barça de Flick, que va semblar esfondrar-se després d’haver demostrat contra el Bayern a Montjuïc i el Reial Madrid al Bernabéu que hi podia haver una altra vida.

Contra un Borussia Dortmund amb jugadors capacitats per atropellar per velocitat i força els equips que es decideixen a pressionar-lo ben amunt, Flick tampoc es va arrugar. ¿Algú pensava que recularia? No només això: va aconseguir aquesta vegada que els seus futbolistes, durant llargs trams d’un formidable primer acte, dominessin el joc amb la pilota –perquè aquest equip sí que sap fer-ho–, no rifant atacs per molt que Raphinha s’empipés de mala manera cada vegada que Casadó o Cubarsí no li filtraven una pilota. Aquesta feina ja la faria Olmo quan toqués.

"Viva la tristeza, viva el dolor", que diuen Los Punsetes quan s’enfilen a l’escenari. Vivim un temps en què la victòria és obligació i norma, no una conseqüència. Així, resulta comprensible que la mentida pugui guanyar terreny amb molta facilitat davant les dificultats que comporta rebatre tota decepció, per episòdica que sigui. El Barça que va perdre a Anoeta i a Montjuïc contra el Las Palmas, i que va empatar a Balaídos i al Villamarín, no és tan diferent del que va alçar els braços al vell Westfalenstadion.

Addicció

Notícies relacionades

El prodigiós adolescent indi

Emma Carrasco: "Després dels Jocs Olímpics tens una sensació de buit"

Arrisca moltíssim, però a canvi hi deixa la vida a l’àrea contrària; continua sent innocent (la passada d’Iñigo Martínez en el 2-2, les desconnexions de Balde o la lleugera empenta de Cubarsí que va propiciar el penal), però explota la seva rebel·lia adolescent i permet a Lamine Yamal apuntar quan toca i on toca; té un entrenador que intervé de valent, però aquesta vegada va assaltar Dortmund en un últim tram sense Raphinha, Lewandowski i Olmo, però amb Fermín i, sobretot, Ferran Torres, que van ser determinants. En un equip incomprensible sense el do de la ubiqüitat de Casadó, tots (si a De Jong li ve de gust reconnectar-se) compleixen el seu rol.

Entre mentides i veritats, ja veurem si definitives, el Barça ha recuperat el respecte d’Europa. Però, sobretot, ha aconseguit que els seus partits siguin realment addictius. Vet aquí el canvi. Vet aquí el plaer.