Emma Carrasco: "Després dels Jocs Olímpics tens una sensació de buit"

Té 18 anys i ja ha participat en uns Jocs Olímpics. ¿Era el seu somni?

L’objectiu d’anar als Jocs Olímpics me’l vaig posar al setembre. Era conscient que encara m’agafava bastant jove, que era molt petita encara i que, si no aconseguia aquesta plaça per a París, més endavant hi hauria altres opcions. Des que em vaig ficar a la piscina vaig anar entrenant, però la meva prioritat sempre havien sigut els estudis. La natació sempre havia sigut com una afició. Ja quan vaig entrar al CAR, fa tres anys, m’ho vaig començar a prendre més seriosament. Però el canvi de xip que realment m’ha fet fer el salt a nivell absolut ha sigut aquest últim any.

¿La va ajudar el que va viure en el Mundial mesos abans per afrontar els Jocs?

El 2023 va ser el meu primer any amb l’absoluta. El Mundial va ser la primera presa de contacte amb el món real. Competia contra gent de 35 o 36 anys. A Fukuoka va ser el meu primer campionat del món absolut i em vaig pegar una hòstia molt gran. Estava molt descentrada, també amb la selectivitat i tot, va ser un any bastant complicat, molt difícil de gestionar. L’any passat vaig començar a la universitat mentre intentava aconseguir la mínima olímpica.

Estudia, viu i entrena al CAR.

Els meus pares són de Lleida, que tampoc és gaire lluny, a una hora i mitja des del CAR. Al fer estudis en línia, quan arribin els exàmens sí que m’hauré d’organitzar una mica més el temps i tot per poder preparar-me el temari i aprovar. Però de normal entrenem de les 8.30 a les 11.15 i després de les 15.15 a les 18.00, els dilluns, dimecres i divendres, i els dimarts i dijous únicament hi ha entrenament al matí.

Tenir el cap on toca no és fàcil i menys amb tants estímuls. ¿El que li va passar en el Mundial li va servir d’avís per als Jocs Olímpics?

Ho havia parlat amb el meu psicòleg i els meus entrenadors. Hi ha molts estímuls i cal mantenir la concentració. Les ganes de veure l’experiència i de veure-ho tot, sobretot en els primers jocs, són fortes. Impressiona molt veure tots els esportistes, els edificis de cada país, després vas per allà i et trobes gent que reconeixes d’algun altre esport. Estàs vivint a la mateixa vila que Rafa Nadal i Carlos Alcaraz. És difícil mantenir la concentració.

¿Com recorda el dia que va començar a competir a París?

Va ser brutal entrar a la piscina. Quan entrenes no és com el campionat d’Espanya. Les grades estaven plenes de gent. No és com un campionat d’Espanya, era com un estadi de futbol, però amb una piscina al mig. Entrar, els llums, l’ambient... És una atmosfera molt diferent.

¿Va ser feliç?

Molt, tot i que intento no centrar-me en la meta, sinó en el procés del dia a dia, a gaudir cada millora, cada pas que faig en els entrenaments. No m’ha agradat mai pensar que la felicitat l’aconseguiria quan arribés als Jocs Olímpics. Una vegada s’acaben, les coses passen. Des del punt de vista de la motivació, ho he notat molt. Després dels Jocs Olímpics és difícil ajustar-ho, perquè vens d’un any de molt esforç mental, molta motivació, amb un objectiu molt ambiciós. I els Jocs s’acaben, ara queden quatre anys, i veus un camí molt llarg. I tenir la mateixa ambició, les mateixes ganes, per classificar-te a un europeu o fer una mínima o classificar-te a un mundial, no és el mateix. Cal ajustar els objectius. Al setembre, que encara no hi ha competicions a la vista, estàs entrenant sense un objectiu clar. Era una sensació molt diferent, de buit. Però, amb l’ajuda dels psicòlegs i els entrenadors, entens que és una situació normal. Cal ser constant al màxim i, és clar, venint de la motivació de l’any passat amb els Jocs Olímpics és diferent. Tenia el camí fet, marcat, però ara cal marcar nous objectius.

Notícies relacionades

El prodigiós adolescent indi

Mirotic torna al Palau per enfrontar-se al Barça a l’Eurolliga

En els Jocs Olímpics tothom us mira. Però, quan s’acaben, ¿té la sensació que l’atenció s’esfuma?

Tothom mira la natació en els Jocs Olímpics, però després cal esperar quatre anys perquè se li torni a donar visibilitat. Venim d’on venim. Si mirem enrere en la història, s’estan fent uns passos bastant grans cap endavant i a millor. Queda molt, és cert, però per sort la natació és un esport en què, tant el femení com el masculí, van més o menys al mateix nivell. No hi ha tanta desigualtat com es pot veure en el futbol. La natació és un esport molt equitatiu, en què el temps és el que decideix qui guanya i qui perd, no és subjectiu. O et classifiques o no et classifiques.