Bea Ortiz: "El cos m’ha aguantat molt més que el cap"

Parli’m dels seus pares.

Són el suport més gran que tinc. Soc la mitjana de tres germans, i els meus pares s’han dedicat durant molts anys a portar-nos amunt i avall. Jo feia waterpolo, natació i gimnàstica; els meus germans, waterpolo i natació. Imagini’s la quantitat de competicions, partits i viatges que van haver de fer els meus pares. Han sacrificat moltes coses perquè nosaltres siguem feliços.

¿I com torna aquest sacrifici?

Agraint-los tot el que han fet per nosaltres, però també demostrant que, al final, tot el que hem aconseguit és gràcies a ells. I que la feina que han hagut de fer també s’ha vist reflectida en els resultats. No només a nivell esportiu, però. Totes les altres coses. Que els meus germans hagin tingut una carrera universitària, que jo també l’hagi poguda tenir [Comunicació Audiovisual], que hàgim pogut treballar des de ben joves, que ens hagin ajudat a treure’ns les castanyes del foc i a aprendre a viure la nostra vida i portar-la de la millor manera possible.

A l’estiu va conquerir un or olímpic. ¿Què va comportar més enllà de l’èxit esportiu?

Suposo que va ser un somni. Ja no només pel fet de guanyar l’or, sinó per haver guanyat aquest or en una ciutat que vam tenir la sort de tenir-la a prop de casa. Vaig guanyar aquest or amb la meva mare, amb el meu pare, amb els meus dos germans, amb la meva cunyada, amb la meva tia, amb la meva millor amiga, amb els amics, amb la meva parella, amb les meves companyes, amb tota la gent que m’estimo. Poder guanyar aquest or i tot just sortir de la piscina tenir tota aquesta gent al meu costat, crec que va ser... [se li il·lumina la mirada]. Això valia més que el que val l’or per si mateix.

Després de guanyar aquest or, ¿ha rebut més propostes de patrocinadors?

No gaires, la veritat. Sí que faig alguna entrevista, també algunes fotos... Però això segurament passarà a la història. Els patrocinadors, ara mateix... N’hi ha algun que s’hi comença a interessar amb l’ajuda de gent que et vol ajudar a trobar-los. Però és complicat que la gent vulgui patrocinar un esport d’equip.

Tot i que també hi ha la marca individual de cada una.

Sí, però sembla que això els costa veure-ho.

¿Es pot saber quants patrocinadors té ara?

Cap ni un. O sigui que, si en surt un, ja aniria bé.

Aquest any va competir en un Europeu, un Mundial, uns Jocs Olímpics... ¿Li fa mal el cos?

Sí, el cos pateix. I et puc dir que el cap encara més.

El cos, segurament, amb fisioteràpia i feina millorarà.

El cos aguanta més del que aguanta el cap, potser. I el meu cos ha aguantat molt més del que m’ha aguantat el cap. Al final vaig aguantar molt bé la preparació del desembre, vaig aguantar molt bé l’Europeu del gener, vaig aguantar molt bé el Mundial del febrer, però... ¡Uf! Al maig, el cos volia seguir, però el cap no tenia clar si podria. Estava bastant bloquejada: havia sigut un any molt complicat. I encara quedava el més important, que eren els Jocs Olímpics. Vaig fer molt treball personal. I sobretot vaig treballar amb la meva psicòloga, que em va ajudar molt a trobar-me i a veure què és el que realment volia, com havia de gestionar-ho tot, tant dins com fora de l’aigua. Va ser un treball molt bonic. Vaig aprendre moltes coses, i no només de meves, sinó dins de l’equip. Vaig aprendre a disfrutar els moments de patiment, de dolor, de no poder més, que el cos ja no et tiri, i tot i així fer-ho.

L’aigua no deixa de ser el seu hàbitat natural. ¿Pot arribar un dia que la rebutgi, que l’odiï?

Sí. Cada vegada em costa més llançar-m’hi.

¿Es va superant, també?

Sí, això es treballa. Tot requereix un treball. L’exigència és molt gran. I estar així tant temps, tantes hores, tot un any sencer... És impossible estar sempre al mateix nivell, mental i físic. I hi ha un moment en què el cos et diu que no es vol tirar més a l’aigua. No m’hi puc tirar més. Les amigues em deien: ‘Però si tens una piscina a casa. ¿No hi vas quan tens lliure?’. ¡No! ¡No em vull mullar, no vull anar a la platja, no vull anar a la piscina a prendre el sol! El que vull és posar-me uns pantalons curts i una samarreta i anar-me’n a passejar, o quedar-me al sofà, sortir amb els amics, amb la família... Res que tingui a veure amb una piscina.

¿I ara en quin moment diria que es troba?

Ara estic molt tranquil·la. Intento disfrutar del dia a dia. Crec que els meus objectius han canviat. No vull que soni malament, però no passen per guanyar tot el que pugui. És clar que soc molt competitiva i no m’agrada perdre ni al parxís. Això és així. I el dia que jugo, em tiro a l’aigua i surto a guanyar. Però el meu objectiu ara és disfrutar. I, sí, estar tranquil·la.

¿Quants anys es veu així, amb aquesta vida errant?

No ho sé. Després d’aquest or, després de tot el que he viscut, he après a anar pas a pas.

Notícies relacionades

Jorge Martín, contra tots i contra tot

El trist Nadal de Frenkie de Jong

I té una doble sortida.

Sí. Una i mitja: l’altra encara està en procés [té un màster en Direcció i Producció Cinematogràfica i en fa un altre en Direcció i Comunicació]. El que tinc clar és que no em vull dedicar a res que estigui relacionat amb el waterpolo. Potser d’aquí a uns anys la cosa canvia i m’he de menjar les paraules. Però m’he passat tota la vida formant-me. M’agradaria treballar en una cosa que no tingui res a veure amb el waterpolo. He dedicat tantes hores i tanta vida a aquest esport... Li dec molt i l’hi agrairé sempre, però el dia que arribi el moment de retirar-me m’agradaria disfrutar de la vida d’una altra manera.