El somriure de la Gioconda

Un defalliment mental i físic col·lectiu, una pressió nova en jugadors no bregats en la màxima exigència, un entrenador castigat de manera vergonyant pels de sempre, unes decisions arbitrals que ja superen la fase de la sospita per instal·lar-se directament en la de la indecència... Estan passant moltes coses, totes poc desitjables i totes provoquen la desestabilització del joc, de la identitat, del resultat i finalment del mateix club.

El Barça ha passat de viure instal·lat en el talent, la singularitat i una efectivitat que pocs, per no dir ningú, sabia argumentar, a fer-ho en una muntanya russa on igual estem a dalt com caiem en picat per tornar, gairebé instantàniament, a alçar el vol. Un puja i baixa psicopàtic i frenètic que, en cas de no posar-li un final immediat, pot acabar descomponent el que tan tenaçment Flick havia construït des de l’inici de la temporada.

I en aquesta nova i inesperada situació, una dada real que fa setmanes que em martelleja: Lamine Yamal ha perdut el somriure. Potser aquesta dada els sembli banal, i en realitat, creguin-me, és el que donava sentit a tot el que vivíem. ¿Quin sentit tindria el món de la pintura sense el somriure de Lisa Gherardini, la Gioconda? ¿Hauria explotat el pop art d’Andy Warhol de no haver plasmat la "sobradíssima" somriure de Marilyn Monroe? ¿Què hauria sigut de Julia Roberts sense el seu perfecte, gegant, preciós i precís somriure només comparable al somriure embriagador i racial de Halle Bailey?

Notícies relacionades

Jenni Hermoso recorrerà la sentència que condemna Rubiales pel petó i l’absol per coaccions

Benfica-Barça, a vuitens de final i al costat amable del quadre; Madrid-Atlètic, derbi europeu

El sender cap a l’èxit

Hi ha somriures que dibuixen per si sols el sender que va directe a l’èxit i al triomf, i fa temps, molt temps, que Lamine Yamal, amb el somriure més il·lusionant del futbol contemporani, i lesions al marge, no somriu. No sé quin és el motiu, no sé ni què, ni qui, ni tampoc per què Lamine ha enfosquit els seus llavis, però sé que el dia que recobri aquest somriure que vam descobrir a l’Eurocopa, el Barça tornarà a ser imparable. Flick, t’ho prego, torna a dibuixar-li els llavis, allà rau la nostra felicitat...