Les bronques del Madrid

Amb la propina de la decadent Intercontinental ja són 105 títols en 122 anys de vida del Madrid. Florentino Pérez en compta 65, més que el llegendari Santiago Bernabéu. Carlo Ancelotti, 15, un per sobre del mític Miguel Muñoz. Vinícius, per fi és The Best. No obstant, malgrat tanta entronització, el club no es treu de sobre la malaltissa intolerància a la derrota i a tot allò que considera un menyspreu. És igual si és un possible error arbitral com la queixa dels veïns pel soroll de l’estadi. Només hi ha enemics: la UEFA, la Lliga, certs mitjans de comunicació... Inoblidable aquella proclama de Florentino: "Molts mitjans són del Madrid... Però no tots". Per alguna cosa hi ha més d’un vetat i no falten les mordasses.

Aquest Reial no es conforma amb ser el col·leccionista de títols més important, amb ser la institució futbolera més universal. En el relat intern es remarca l’exitosa resistència malgrat tant conspirador. Si l’àrbitre es menja un penal a Vallecas, des del club el crucifiquen. La Lliga de Negreira, afirmen mentre obvien, per exemple, el gol anul·lat a Lewandowski a Anoeta. I què dir si un centenar de periodistes de cent racons del planeta no voten Vinícius. Llavors, l’enrabiada del segle. No n’hi ha prou que el brasiler sigui un excel·lent futbolista, com Bellingham, Mbappé i tants altres. A Rodri ni aigua. ¿Què hauria passat d’haver guanyat la Pilota d’Or algú amb menys embruix com Carvajal? ¿És que hi ha més guardó que els golassos i apoteòsics regats de Vinícius?

Per al cesaristes dirigents actuals només existeix el Madrid, totes les altres coses són una heretgia. Res d’enaltir l’adversari, d’ara o de la prehistòria, perquè, al cap i a la fi, els rivals només són un mal necessari. Ja sigui el Milan de Sacchi o el Barça de Guardiola. L’excel·lència florentiniana és només blanca.

La seva enlluernadora sala de trofeus no li atorga el dret al govern absolut del futbol. La Lliga, la UEFA, el col·lectiu arbitral o el veïnat no són titelles. Es pot debatre sobre la Champions, però no atiar a la foguera els que majoritàriament rebutgen el que es deia Superlliga i avui ja s’assembla més a la Lliga de Campions.

Notícies relacionades

El Barça no tornarà a l’Spotify Camp Nou per al Gamper i espera poder tornar per començar la Champions

Martín és a Qatar amb 11 costelles trencades i un pneumotòrax

El penúltim retoc es va anunciar aquesta setmana en coincidència amb l’abric de la FIFA al Madrid a Qatar. Per al fifo Infantino tot pessic al uefo Ceferin mereix un brindis. Amb aquest projecte el Madrid va voler imposar, mai conciliar. Ara, obligat a flexibilitzar, és possible que trobi més consens. Posats a discutir certs tornejos, des del Reial ningú ha parat atenció a la Intercontinental, una catifa vermella per a l’equip europeu de torn. Però això no desmereix el guanyador, el Madrid en aquest cas. Per tirar confeti en la passejada de Doha abans cal aixecar una orelluda.

El Reial Madrid no necessita la confrontació a perpetuïtat. La seva marca desperta admiració, guanya com ningú, compta amb alguns dels millors futbolistes del món, està ben apanyat financerament i l’acull un estadi imponent. Si algun dia Vinícius no triomfa a Eurovisió el club no hauria d’immolar-se.