El Madrid en té prou amb l’ADN per regalar-se la Intercontinental

El va aconseguir amb un gol col·lectiu de Mbappé; un altre de Rodrygo, líder en la individualitat; i un penal de tancament per a Vinícius. Triomf senzill, però indispensable, que converteix Ancelotti en l’entrenador més premiat en la història del Reial Madrid amb 15 copes, una més que Miguel Muñoz. El gestor, l’alineador, i els prejudicis que es vulguin, però l’únic capaç de liderar un grup que està dissenyat per guanyar i, si pot ser d’una manera contundent, millor. Per això el 2024, amb quatre trofeus, es dona per bo. L’excel·lència és mantenir aquest nivell.

Costa entendre el futbol modern quan retorça els tornejos fins al punt de la Intercontinental de Qatar. Un partit disputat per reutilitzar les instal·lacions del Mundial 2022, on s’enfronta el campió d’Europa, una condició infinitament superior en què cal guanyar-se el lloc. La realitat d’un quadre asimètric que va posar davant el Madrid i el Pachuca en una desigualtat de condicions que el conjunt mexicà va voler reduir al màxim en l’inici de la final.

Un quart d’hora d’aguant

Cada minut imbatut se n’anava a un compte de glòria. Ancelotti va començar el ball d’escarafalls aviat, com intentant insuflar energia eòlica al seu equip. L’únic que li demanava era evitar l’inici mandrós del partit de Vallecas. Quants menys deures pendents, més energia guardada. Al Pachuca li va durar la bateria un quart d’hora, en el qual va donar un parell de cops a Courtois per dir-li que hi era, tot i que fos un espàrring. El Reial Madrid té clar el que no ha de fer, tot i que s’ho autoimposi, que és marejar la perdiu amb una sortida de pilota que no té. La millor eina que té és el desplaçament en llarg per desfer línies de pressió. Però, sobretot, l’alleujament als seus mals parteix del sentit que dona Bellingham al joc de combustió blanc. Perquè, com ha dit Carletto moltes de vegades, el sistema del 15 vegades campió d’Europa és que no hi ha sistema.

I en aquesta revolució de moviments va trobar el Reial Madrid el primer gol. Els que sorgeixen de la combinació del trident màgic que formen Bellingham, Vinícius i Mbappé valen més que la resta. Són el trident màgic de què depèn l’alegria de la seva afició, que passa pels títols. Passada a l’espai, bicicleta i definició. A cada baula de la cadena, el seu mèrit. El francès, com en la Supercopa, golejador, i el brasiler, al ritme d’un The Best, deixant assegut el porter de Pachuca.

Notícies relacionades

Míchel, autocrític: "El que ha de trobar la tecla soc jo"

El misteri de Darren Dein

Fora de l’equació del trident hi ha Rodrygo, obligat a construir el seu relat en una temporada en què no ho ha tingut fàcil. La seva brillantor ha de sostenir-se per si mateixa i ho va demostrar amb el segon gol. Una obra manierista que va pintar amb dos enganys i va col·locar a l’escaire de Moreno. A partir d’aquí, era disfrutar i dosificar. Si bé el Pachuca es va rebel·lar per evitar una mort per golejada i tancar un bon torneig en què va tombar el Botafogo i l’Al- Ahly.

Vinícius va tancar una setmana de reconeixement amb un penal que li va cedir Lucas Vázquez. Tan mal executat com vàlid. A l’hora de joc, el públic de Lusail va justificar la seva entrada amb una ovació per a Mbappé, que es va rentar la ferida de fa dos anys, quan va fer tot el possible per evitar la història ja escrita de l’Argentina de Messi. Sempre ha tingut caràcter guanyador, ara està al lloc perfecte per exercitar l’esperit d’un Madrid que va resoldre el tràmit. Un torneig com la copa de Nadal, d’obligada presència, tot i que hauria sigut millor prendre-se-la a casa.