El tirà amb cara de nen

Eddy Merckx, la glòria més gran que ha donat el ciclisme, va pronunciar la frase de l’any poques setmanes abans que li patinés la roda posterior de la bici al creuar un pas a nivell a prop de Brussel·les i es trenqués el maluc. Diu que els 79 anys no el frenen i que tornarà a la carretera, però mai més en solitari. "Ni jo m’hauria atrevit a atacar a 100 quilòmetres de la meta en un Mundial". El Caníbal del segle XX, el mite en el qual es reflecteix Tadej Pogacar, protagonista d’aquesta història, va quedar al·lucinat com milions d’aficionats al ciclisme amb la salvatjada que el fenomen eslovè va fer a Zúric per guanyar el campionat del món.

Si es mira cap enrere i es recorda l’any 2024, des del març quan va començar el festival Pogacar fins a l’octubre, només es contemplen victòries d’aquest ciclista insaciable, màgic i alhora tirà, amb cara de nen, però ànima de diable, que es va passejar pel Tour després d’haver-ho fet en el Giro i en les curses en què va participar.

Exhibició en la Volta

Se’l veu, per exemple, al març. Arribava a Catalunya per disputar la Volta, que va fer miques, i se l’esperava a la porta de l’hotel a Platja d’Aro. Va agafar la bici a prop de l’aeroport de Barcelona i va aparèixer a la Costa Brava amb una serenitat absoluta, sense que pràcticament els automobilistes amb qui es va creuar el reconeguessin, perquè, segurament, molts van creure que era un cicloturista vestit de la UAE en comptes del líder d’un dels millors equips del món, per no dir el que més curses guanya, tot i que bona part dels èxits portin la seva signatura.

Els periodistes italians expliquen que Pogacar es va enfadar en la primera etapa del Giro, més aviat amb si mateix, per no haver sigut més llest en l’esprint que va decidir a Torí el triomf en l’estrena de la prova. No va guanyar aquell dia i no va poder complir l’objectiu de vestir amb el jersei rosa des de l’inici fins al final de la cursa. L’endemà ja va provocar un terratrèmol al santuari d’Oropa, on gairebé Miguel Induráin va perdre la cursa fa tres dècades. Fins al final va fer el que li va donar la gana. Sis etapes va aconseguir, les mateixes que després es va endur en el Tour, en què va guanyar a Jonas Vingegaard, vencedor de les dues edicions anteriors, tot i que és veritat que el ciclista danès va arribar a la Grande Boucle sense la preparació adequada pel greu accident que va patir a la Itzulia.

Només cal apuntar una dada, que no ha de passar desapercebuda, per glossar la temporada feta per Pogacar. Una setena plaça ha sigut la pitjor classificació que ha aconseguit en un curs ciclista de matrícula d’honor. Romain Bardet, en fase de retirada, va glossar l’any de Pogacar amb la sensació de tot el pilot. "Ningú s’atreveix a anar contra ell quan ataca". Llavors només val la pena pensar a arribar segon, que ja és molt. Per això, Mikel Landa, en la Volta, es va sentir gairebé com el vencedor moral quan va acabar per darrere de l’astre a Barcelona.

Notícies relacionades

El Barça es repara de tant disgust amb una pallissa a l’Andorra

Coki Nieto i Jon Sanz es coronen al Sant Jordi amb una proesa

¿I ara què? Doncs la veritat, Pogacar no fa la sensació amb 26 anys de passar la temporada vinent en l’anonimat, ni de bon tros; de manera que resulta fàcil i comprensible imaginar les curses del 2025 com a capítols d’un nou llibre escrit a imatge i semblança d’un ciclista cridat a ser la parella de Merckx com el millor duo des que es va crear el ciclisme.

Pogacar no estarà en la Volta i intentarà aixafar l’única bèstia que se li resisteix, la Milà-Sanremo, en un calendari que el portarà a preparar el Tour, en què aspira a un quart triomf, sense el pas previ pel Giro. ¿Per què? Molt senzill. El segon repte del 2025 passa per guanyar la Vuelta, carrera en què va debutar sent un nen el 2019 i en què va acabar tercer, i vol aconseguir la gesta de conquerir l’única cursa gran de tres setmanes que no té en el palmarès. Merckx també la va aconseguir en un llunyà 1973.