Apunt

Laporta, quanta raó

El president del Barça va camí de complir quatre anys d’una segona era en què l’únic fil argumental ha sigut la imprudència.

No era difícil intuir-ho, però ja hi ha en la junta directiva del Barça qui torça el morro quan parla de Hansi Flick. Que si fa els canvis a la babalà, que si no ha sabut gestionar bé els esforços, que si no té pla b (aquesta és un clàssic), que si De Jong cobra molt per estar escalfant cadira, que si allò de la trampa del fora del joc té ja el mateix efecte que el que munta una taula de triler de l’Ikea en plena Rambla… Perquè, és clar, sempre resulta més fàcil assenyalar cap a baix que cap a dalt. Cap a baix es mira per blasfemar, cap a dalt, per aplaudir. I allà, allotjat a la seva talaia, Joan Laporta va camí de complir quatre anys d’una segona era en què l’únic fil argumental no ha sigut la precipitació, sinó la imprudència. No seria el mateix.

Laporta, convertit en Marco Polo en les seves estones lliures a la recerca de viandes, un president que es molesta quan no té qui li aconsegueixi un bon havà que l’ajudi a temperar l’ànim, està portant a terme una gestió de club temerària. Un pla de govern que, més enllà que els equips esportius juguin millor o pitjor (la progressiva decaiguda de l’equip de bàsquet és també dolorosa), provoca danys estructurals que acaben afectant bona part de les àrees del club. Per a mostra, que Dani Olmo, el fitxatge capital de l’estiu passat, hagi d’esperar que un jutge prioritzi el seu dret a treballar per sobre del sistemàtic incompliment de les normes financeres per part d’una entitat que li va prometre que mai hi hauria problemes amb la seva fitxa.

Florentino Pérez, sense que ningú li faci pessigolles, faltaria més, aplana el camí per convertir el Reial Madrid en societat anònima. Laporta s’espavila millor en el populisme que en el poder. Per això continua buscant la manera de continuar trossejant l’escut, cada vegada en trossos més petits. Ahir el càtering, demà les llotges VIP. Sense tenir en compte que el club és cada vegada més pobre, mentre els caníbals de la indústria –i aquí no entra només l’intermediari Darren Dein– són cada vegada més rics.

Notícies relacionades

En l’última assemblea telemàtica, un grapat de compromissaris va aprovar l’acord amb Nike sense queixar-se. Sí, els socis no tenen dret a conèixer les xifres perquè les clàusules de confidencialitat són també per als presumptes amos del club. Llavors, mentre hi havia qui replicava a la directiva que ningú tingués ni punyetera idea de quan tornarà l’equip a jugar en el Camp Nou, Joan Gaspart, abans més nuñista que Núñez i ara més laportista que Laporta, va deixar anar: "President, no t’ho mereixes".

Laporta, que fa i desfà al veure que res l’afecta, va recollir el guant: "Qui ens vulgui desanimar o desil·lusionar, ho té malament". Quanta raó té el president.

Temes:

Joan Laporta Govern

Inicia sessió 0 Comentaris

El somni de Topuria

Manolo sobreviu, Baraja cau