Jorge Martín, contra tots i contra tot

A Jorge Martín Almoguera (San Sebastián de los Reyes, Madrid, 29 de gener de 1998) el somni li va durar 72 hores. A Martinator li van arruïnar la glòria, la conquesta, la demostració de poder, en tres dies. I pot ser, sí, que ell cometés algun error. Per exemple, creure’s lliure d’escollir entre Pablo Motos i David Broncano o ser prou mediàtic per pregonar a Instagram, temptació insalvable en un jove d’ara, com perquè l’amo d’El hormiguero el posés als peus dels cavalls i el fes renunciar a la seva entrevista.

De qualsevol manera, sigui com sigui, ell, Jorge Martín Almoguera, ho havia fet tot de meravella com per poder disfrutar d’aquesta celebració i, sobretot, airejar-la allà on li donés la gana. ¡Només faltaria! Però Motos, que es creu el rei del pollastre fregit, va anar contra ell i ni tan sols aquest robot de la velocitat va poder salvar l’entrevista.

Queda clar que, de moment, Martín no és Valentino Rossi ni Marc Márquez, que, probablement, haguessin enviat a la porra a tot aquell que s’immiscís en la seva decisió. Martín va abaixar el cap i va acceptar no sortir a La Revuelta, tot i que, finalment, va gravar l’entrevista perquè s’emetés més endavant. Sí, és clar, després d’aparèixer a El hormiguero.

Començo així aquesta reflexió sobre el merescudíssim i portentós títol aconseguit per Martín, només equiparable als aconseguits per Àlex Crivillé, Jorge Lorenzo, Marc Márquez i Joan Mir, perquè és molt dolorós, tremendament nociu, que després de jugar-te la vida al llarg de 6.371 quilòmetres de pràctiques i 2.215 quilòmetres de competició en 20 grans premis, en 40 carreres, els egos d’un senyor vingut a més (a massa) arruïnin la teva celebració.

Pot ser que molts pensin que aquest incident, que va originar un soroll espectacular a Espanya, fos l’últim exemple que estem davant un campió que no té res a veure amb la resta de campions. Que estem davant un campió dèbil, poc estimat, poc admirat, amb una imatge massa plana per competir amb figures com Francesco Pecco Bagnaia i, sobretot, amb el ja mític i històric Marc Márquez, ressuscitat després de quatre anys d’ostracisme. Pot ser, però res més lluny de la realitat.

Hi ha, fins i tot, ¡vergonya els hauria de fer!, qui creu que Martín no mereix el títol perquè els seus números, els seus èxits, són inferiors als de Bagnaia. ¡Mentida! El campionat té les seves regles i són iguals per a tothom. Potser per això, el bicampió italià, que ha comès molts més errors que el madrileny, diu ara: "He d’aprendre a acabar cinquè quan només puc ser cinquè". O ara s’entén que el seu cap David Tardozzi digués, a l’acabar el campionat: "Martín ha gestionat molt millor el campionat que Pecco".

I senyores i senyors, d’això va la competició. De gestionar amb cap els divendres, els dissabtes, les carreres a l’esprint, els diumenges i els grans premis. Ningú va dir que guanyaria el títol qui més curses guanyés. En les lleis del Mundial estava escrit el contrari, el campió serà el més intel·ligent, el que reparteixi millor els seus esforços, el que es conformi amb el que li ofereixi la sort i les seves forces i, en aquest sentit, ho sento (o no), Martinator ha donat una lliçó a Bagnaia que el bicampió no oblidarà mai.

Portugal, França i Indonèsia

Pots mirar els números i creure que els de Bagnaia són millors. Doncs no ho sé, no ho sé. Pecco va guanyar, en efecte, 11 dels 20 grans premis celebrats: Qatar, Jerez, Barcelona, Itàlia, els Països Baixos, Alemanya, Àustria, el Japó, Tailàndia, Malàisia i Barcelona-2 (solidari). Magnífic. Felicitats, vostè és un gran... dels diumenges. Martín només va guanyar tres GP: Portugal, França i Indonèsia. Mira, els mateixos que MM93.

Notícies relacionades

El trist Nadal de Frenkie de Jong

Laia Sanz: "No em preparo mentalment: no ho he fet mai"

Martín va guanyar contra tots i contra tot. La seva ment, el seu punt feble el 2023, va ser mimada, se li van fer massatges i va ser preparada per als escenaris més durs pel psicòleg esportiu Xero Gasol i, al final, va vèncer en gran. Contra Ducati, bé, contra l’immens poder de Ducati, contra el bicampió Bagnaia i contra el campioníssim Márquez.

Va poder amb tots. I això que el seu equip eren "dotze amics contra tot un imperi, el de Ducati", va recordar Martinator. Llàstima que, al cap de tres dies, van jugar amb la seva corona.