Laia Sanz: "No em preparo mentalment: no ho he fet mai"

No queden gaires dies.

Em trobo molt bé amb la preparació física. La malaltia de Lyme [la va patir el 2020 per la picada d’una paparra] està quedant enrere. Aquest any he pogut entrenar-me molt i tornar a sentir-me esportista de debò. Arribem a aquest Dakar sense haver rodat amb el cotxe. Òbviament, ens agradaria haver fet quilòmetres, alguna carrera, però alhora em sento bé. He evolucionat molt com a pilot de cotxes. Conec molt bé el cotxe de l’any passat. És el primer any que repeteixo amb el mateix. Segur que hi ajudarà. En tinc moltes ganes.

Ben aviat s’acaba la feina de tot un any. Quan arriba al final del Dakar, ja pensa en el següent. ¿Què sent quan travessa la meta?

Amb moto era un alliberament de dir: "¡Per fi!». Amb cotxe, en canvi, és: "¿Ja s’ha acabat?». Es fa molt curt, el Dakar. Per això vull disfrutar-lo i viure’l al màxim.

¿No descansarà una mica?

Quan anava amb la moto intentava no pensar-hi durant un mes, perquè n’acabava avorrida. Amb el cotxe, el segon dia ja estaria corrent. Per tant, hi comences a pensar de seguida. A més, amb el cotxe toca treballar un munt de temps, perquè són pressupostos més grans. Tot plegat és una mica més complicat.

¿Amb el pas del temps és més fàcil que aquest projecte econòmic funcioni?

És difícil. I, a més, no és un moment fàcil en general. Crec que al final, després d’haver demostrat tant durant tants anys, soc una garantia. He acabat tots els Dakars i això també és positiu. També tot el que he anat fent ha sortit bé: a enduro, en trial, al Dakar, amb moto, ara amb cotxe, a l’Extreme E. Espero anar tenint oportunitats. Evidentment, hauré de lluitar molt, però estic en el camí i amb moltes ganes.

¿I no li passa pel cap tornar a la moto?

Ni de conya. Al Dakar, no. Algun any sí que m’agradaria fer un mundial d’enduro o de trial. No diria que no. En un Dakar, però, totalment descartat.

¿Quins coneixements ha adaptat de la moto al cotxe?

Tots. Conèixer la carrera, sobretot. Els que venim de la moto llegim molt bé el terreny, perquè al final la nostra vida està en joc. Hi ha molta gent que comença amb el cotxe directament i, bé, si arrenques una roda no passa res. Però és que amb la moto ets tu qui rep els cops. Penso que per això cuidem tant el cotxe, vigilem molt, coneixem la sorra, sabem viatjar pel terreny. Potser més que la gent que ve directament del cotxe.

Són dues maneres de viure el Dakar del tot diferents.

La moto és molt més perillosa, però també tens més sensació de llibertat. Vas sola, totalment, i això ho fa diferent. El cotxe, però, també té una part positiva, que és que el comparteixes amb algú.

Dins del cotxe, però, també s’hi viuen moments de tensió.

Hi ha molt estrès, però he trobat la persona. Serà el quart Dakar que faré amb Maurizio Gerini. Jo confio en ell i ell confia en mi. Sí, hi ha moments de tensió, no ens enganyarem. O ell s’equivoca o jo m’equivoco. Hi ha un moment de quatre crits al cotxe, però no ens hem discutit. Ens respectem molt. A més, crec que hi ajuda el fet que jo sàpiga que difícil que és navegar. Llavors, quan ell em diu que afluixi o pari, ho entenc. Ens entenem molt bé: és un paio molt positiu. Baixes del cotxe i et fas un fart de riure.

¿Com es prepara mentalment?

No em preparo mentalment. Es una cosa que encara no he fet mai.

I com porta els mesos anteriors, en què hi ha angoixa i dubtes abans de la carrera.

En el meu cas és difícil, perquè amb moto he viscut etapes en què tenia tres anys de contracte i ho vius amb una mica més de calma. Dius: "Si me’n vaig a casa el segon dia, tinc la tranquil·litat que hi ha un projecte a llarg termini». Ara no estic en aquest punt: no és fàcil. Estic en el punt d’escalar, que és el que vull, que també l’he viscut amb moto i és pressió. Ara és: "Si me’n vaig a casa el segon dia, ¿qui sap si tornaré l’any que ve al Dakar?». La gent ho veu molt bonic des de casa, però no és fàcil, hi ha molta pressió. Tot i que ho visc de manera positiva. Sempre ho he sabut portar molt bé. Una vegada em poso el casc, m’oblido de tot i gas. Que passi el que Déu vulgui. De fet, els anys que més m’he esgotat i que més pressió he tingut és quan ho he fet més bé. No hi penso, quan soc allà. Allò de "no la facis grossa el primer dia». Hi ha més nervis els últims mesos de tancar-ho tot. Una vegada soc allà, quan pujo a l’avió, és dir-me: "¡Quin descans!». I ara ve la part bona, la de disfrutar.

Quinze Dakars no són pocs. Hi ha viscut moments molt difícils. ¿Per què hi vol tornar?

Amb moto l’experiència era més forta, perquè em trobava coses més desagradables. Vivies aquesta part més dura. Però continuo tenint moltíssimes ganes d’anar-hi i estaria tot l’any corrent amb cotxe, perquè m’agrada. Fa que et superis, passar uns límits que van molt més enllà del que t’imagines. Tots hi tornem: és una addicció.

¿A l’adrenalina?

¡I tant! I a la velocitat; al final, una mica al risc. També és una aventura, no només en l’àmbit esportiu, sinó en general. Et passen mil i una coses, vius molts moments. Són aquests ingredients que fan especial i diferent aquesta carrera.

Notícies relacionades

Jorge Martín, contra tots i contra tot

El trist Nadal de Frenkie de Jong

¿Té supersticions?

La medalla de la meva àvia, que això és sagrat. Si no la porto, malament.