Juga almenys un FIFA

La Liga s’atura per les festes nadalenques, però disposem d’alternatives per emmalaltir la ment i el cos. Vaig passar el dia 25 fent veure que m’interessa l’NBA gràcies al Christmas Day, i el 26 vaig repetir maniobra amb la Premier i el Boxing Day. En els dos casos m’era igual qui guanyés, en els dos casos em vaig avorrir bastant i en els dos casos després vaig sentir que havia perdut el temps. Senzillament genial: és just el tipus d’experiència que vull.

A més, simular interès per coses que no m’importen en absolut és una de les virtuts que més aprecio. Sense cap dubte, aquesta capacitat és la base de la meva relació amb la Delia. De la mateixa manera que ara faig veure que sento interès per l’abús dels llançaments de triples, el futur del bàsquet o la caiguda del Manchester City per no decebre com a periodista esportiu, durant molt temps vaig fingir devoció per les pel·lícules de Tim Burton, els espais d’art contemporani i els serrells.

Com sigui, durant aquests dies ha aparegut a casa el que ja podríem dir nova a tradició familiar. Està germinant: és el segon any que ens passa. Aquesta tradició rau que el Pare Noel regala al meu fill Teo el videojoc de futbol que no es diu FIFA però al qual continuen anomenant FIFA.

El cas és que el Teo agafa amb ganes el FIFA i em demana que juguem els dos contra la màquina. Comencem bastant bé, estrenyent llaços pare i fill, però després ho espatllo. Se m’escapa de les mans allò del FIFA, perquè soc una mica picat jugant al FIFA. Al contrari que en la vida real, he de simular que no m’importa perdre al FIFA, però a mesura que passen els partits no s’ho creu ni el meu fill. I se’n va al llit i em quedo sol al sofà, amb una addicció a sobre.

L’addicció va de jugar una Lliga al màxim nivell de dificultat. Si és possible, després d’editar i ajustar un a un noms, atributs i dorsals de cadascun dels futbolistes com si fossin els meus amics. Estic dormint poc, òbviament. L’altra nit fins i tot se’m va fer de dia. Vaig arribar al llit, vaig tancar els ulls i veia imatges del FIFA. També em fan mal els ossos dels dits, em punxen.

Al tercer dia vam arribar a un punt a priori insospitat: el Teo ja no vol jugar al FIFA. No vol ni veure’l. El meu fill em defuig i es dedica a les seves mogudes, i jo li he de dir: "Però Teo, juga almenys un FIFA". I ell que no. El tio es posa a llegir, a fer els deures o a jugar amb el seu germà petit mentre jo insisteixo –"però un partit només, home, un de ràpid"–, i ell que no, que de cap manera. Estic a punt de castigar-lo per no jugar. El seu seny m’humilia. Què s’ha pensat, el nen.

Notícies relacionades

L’or d’una generació d’època

Punter es descentra i el Barcelona s’endú un altre desengany

Ara mateix admeto que estic en un moment crític. Escric això molt de pressa per encendre la consola i jugar una estoneta. Reso perquè aquest segon any passi com al primer i em curi abans de tornar a la feina. Vaig passar uns dies així, abduït. Venia el Teo de tant en tant i em deia: "Pare, no hi juguis més". El meu propi fill mirant-me molt seriós i dient "pare, no hi juguis més". Bastant dur.

Em va salvar la mandra, com tantes vegades. Em vaig despertar un dia i havien canviat de joc els meus fills. Per no aixecar-me del sofà per treure el Mario Kart, no vaig tornar a jugar. Fins al pròxim FIFA, curat, sense recaigudes.