L’or d’una generació d’època

Les guerreres de l’aigua es van convertir en les guerreres d’or aquest estiu a la piscina de la Défense de París després d’obtenir la màxima medalla olímpica i aconseguir d’aquesta manera tancar un cicle de 12 anys d’èxits del waterpolo femení espanyol que va començar amb la plata de Londres 2012 i acaba ara amb magnificència.

Venien de ser subcampiones a Tòquio i eren un dels equips favorits per als Jocs passats. La ratxa va començar molt abans i ja suma un total de 14 medalles en grans competicions. Tricampiones continentals el 2022, el 2020 i el 2014 i campiones del món el 2013 com a amfitriones a Barcelona, sota les ordres de Miki Oca, les tres generacions de waterpolistes es van fondre en un sol equip fort, cohesionat i guerrer, que va donar, gairebé 30 anys després, un or olímpic a un esport col·lectiu espanyol. No passava des de 1996 a Atlanta, quan l’equip masculí de waterpolo, en el qual hi havia Oca, va aconseguir també la màxima distinció olímpica.

En l’última dècada, el waterpolo espanyol ha vist brillar diverses jugadores que s’han convertit en veritables llegendes de l’esport, i entre elles, les 13 jugadores elegides el 2024 per Miki Oca. Totes elles procedents de clubs catalans, representen etapes diferents del waterpolo espanyol. Una primera etapa, més consolidada i assentada, amb la vella guàrdia de Maica García i Anni Espar o la històrica capitania de Pili Peña i l’eterna seguretat de Laura Ester (que va anunciar després la seva retirada a final de temporada) sota pals, totes elles presents en els èxits esmentats anteriorment; una segona etapa iniciada amb el reforç de l’equip per als jocs de Rio, en què es van incorporar figures clau com les tiradores Bea Ortiz o Judith Forca o la boia Paula Leitón. I l’última etapas, més recent, amb empenta i força, representada per la nova estrella de la porteria, Martina Terré, Elena Ruiz, que va debutar als Jocs Olímpics de Tòquio amb tan sols 16 anys i és la medallista olímpica més jove de la història, i altres futures promeses com Isabel Piralkova, Paula Crespí, Paula Camus i Nona Pérez.

Tres etapes i tres estils que coordinats i liderats per l’equip tècnic van saber portar a dalt de tot el conjunt espanyol. I és que l’èxit de les guerreres de l’aigua també s’ha anat gestant fora de la piscina. No només amb un referent al capdavant de l’equip d’entrenadors com Miki Oca, que ha decidit posar punt final a l’etapa de seleccionador amb la discreció que sempre l’ha caracteritzat després de complir els somnis esportius de la seva vida, sinó amb figures com un psicòleg esportiu, Ricard Richi Serrés, i una analista de vídeo, Irene Martínez, que acabarien de donar l’última empenta a les campiones. Van ser les últimes incorporacions al projecte esportiu del director tècnic, Rafael Aguilar, que estava destinat a l’èxit i que ha anat creixent amb cura i atenció des de la base.

Aquest primer or en uns Jocs per al waterpolo femení, que ja tenia dues plates, no va ser més que la conseqüència d’un treball que s’ha anat fent a consciència des de fa més d’una dècada i que després del debut amb sorpresa dels Jocs de Londres 2012, només va fer que millorar fins a aconseguir la triple corona: Jocs Olímpics, Mundial i Europeu.

Saló de la Fama

Notícies relacionades

Juga almenys un FIFA

Punter es descentra i el Barcelona s’endú un altre desengany

La selecció, que ja ha obtingut la insígnia d’or i brillants de la Reial Federació Espanyola de Natació i l’accés al Saló de la Fama, ha consagrat un èxit que, vist des de l’òptica de la probabilitat, és una cosa així com un miracle. El waterpolo, a Espanya, malgrat tenir un equip referent mundial, continua sent un esport minoritari a nivell federatiu que amb prou feines va aconseguir superar el miler de llicències federatives registrades el 2023, amb un total de 1.208. Tot i així, el waterpolo femení a Espanya ha experimentat un notable creixement i reconeixement en les últimes dècades des de la creació de la Lliga Nacional el 1990.

L’èxit olímpic d’aquest equip femení no ha sigut més que un bonic principi per a una època de bonança en el waterpolo espanyol en conjunt. "Tenim Espanya per estona, hi ha futur. Passaran coses grans i molt boniques", va prometre Leitón poc després d’haver aconseguit la històrica medalla.