"Els voluntaris ens mantenen"

Al Baldiri Aleu s’hi respira tradició. Entrar per les portes de les instal·lacions de la UE Santboiana té cert punt de místic, et transporta al que sembla una altra època. Els nens van i venen mentre els pares ocupen els seients del bar. Tots es coneixen. El club, amb 103 anys d’història, el més antic d’Espanya, va posar la llavor del rugbi a Catalunya. Els temps han canviat, l’esport ha evolucionat i, amb això, l’entitat ha hagut d’anar sent adaptada. Han canviat moltes coses, però el sentiment de pertinença i l’amor per una família creada al voltant de la pilota no s’han immutat. Aquesta és l’essència, al cap i a la fi, d’un esport que està més allunyat del que voldria de les masses.

"És molt bonic que 15 persones aconsegueixin portar una pilota a l’altre costat fent passades enrere; enganxa", confessa Joan López, Lofo, jugador del sènior masculí. Una cosa tan simple, però alhora tan gran.

Aquesta adrenalina és la que uneix els més de 800 socis que té l’entitat. "La va fundar Baldiri Aleu Torres. Quan tenia uns 20 anys se’n va anar a acabar Veterinària a la universitat de Tolosa. Era una feina molt important al Baix Llobregat, perquè la població utilitzava el bestiar cada dia. Sant Boi era un poble d’agricultors i ramaders amb 10.000 habitants. Quan va tornar d’estudiar fora, estava entusiasmat. Per allà va practicar tota mena d’esports", relata Josep Lluís Sirvent, expresident, exentrenador i exjugador del club.

Ell és un dels encarregats de mantenir viva la memòria històrica d’un club centenari que va instaurar aquest esport en territori espanyol. "Quan va tornar a Sant Boi els explicava als seus companys com de divertit que era el rugbi. En aquells temps es va jugar un partit d’exhibició a l’antic camp de l’RCD Espanyol entre el Narbona i la USAP de Perpinyà per recollir diners per als ferits en la Primera Guerra Mundial. Va ser quan Baldiri Aleu va publicar una carta als diaris en què manifestava la seva intenció de crear un club per practicar el rugbi", afegeix.

A partir d’aquell moment, la Santboiana va començar a créixer en una població que tenia poc més de 10.000 habitants el 1921. "El rugbi ja és un esport que fa molta pinya, en un poble petit i on tots eren més o menys del mateix ofici. I aquest és el motiu base pel qual la Santboiana és un club familiar", afirma Sirvent mentre contempla els centenars de trofeus que acull la sala de reunions de l’entitat.

"El rugbi va aparèixer a l’àrea metropolitana de Barcelona. Va néixer a Sant Boi. Primer va ser la Santboiana, després el Cornellà i anys més tard l’Hospitalet. Ara tenim molts més clubs a l’àrea metropolitana, tot i que no tots siguin tan multitudinaris com nosaltres. Econòmicament, és un esport que no està avalat per ningú. Vivim de les petites subvencions que podem tenir i, sobretot, de l’esforç humà del soci i del voluntariat, explica Aurora Bravo, presidenta la UE Santboiana. "Som especialistes a administrar la misèria", secunda Sirvent.

Estructura

Envoltats de trofeus, rememoren vells temps i, al darrere, una gran vidriera deixa veure el centre de tot: el camp. Aquesta gespa on abans hi havia un sol focus i tots havien d’entrenar amuntegats sota la llum ara presenta una modernització òbvia. "A l’escola de rugbi, que té més de 50 anys, cada dia hi ha més nens. Avui en tenim uns 130 entre nens i nenes, i cada dia hi ha més nenes", explica la presidenta. "El rugbi és un esport molt formatiu. Per jugar-hi has de tenir molt control. Al ser un esport que té molt contacte, si no et controles, acabaries a hòsties sempre", remarca Josep Lluís Sirvent.

"Tota aquesta estructura es manté gràcies als voluntaris". Persones que senten propis uns colors i decideixen dedicar el seu temps i esforços a donar un cop de mà on faci falta. "Quan jugues a rugbi, t’agrada molt. Són moltes coses les que fas, les hores que li dediques perquè sí. Tot el que és l’escola ho porten voluntaris. El que és formació, també. I després, quant a les categories, només cobra el primer equip", afegeix la presidenta. Però res de grans salaris. Cap dels seus jugadors pot viure del rugbi. "Algun d’ells podria i seria mileurista, i punt. És un sou perquè han d’estar assegurats, però cobres 400 euros a l’any".

Lofo va treballar a l’obra instal·lant aires condicionats. "M’aixeco a les sis del matí, acabo a les sis de la tarda i me’n vaig cap al camp. Fins a les deu i mitja de la nit. De dilluns a divendres. I els dissabtes, viatges i partits. És un esforç molt gran, però ho fas perquè t’agrada molt. T’aporta un sentiment de club, dels teus colors. És una passada. Qualsevol nen que ha començat aquí diu: ‘¡Compte, és la Santboiana!’. Jugar a casa... Això és el nostre pati, passem molt temps aquí. És una part més de casa teva i de la teva família, perquè moltes vegades veus més companys que la teva família", relata el jugador, que fa un mes es va trencar el creuat. Veure-ho des de fora no és senzill, però la implicació amb el seu club ni de bon tros ha canviat des de la lesió.

Núria Jou, jugadora sènior del femení i internacional amb Espanya, ha pres un camí diferent. "He apostat per viure del rugbi. Jugar en la selecció em permet tenir una mica d’estabilitat econòmica i no haver de treballar, perquè l’any passat sí que estudiava, treballava i entrenava. I va ser caòtic. Vaig decidir deixar la feina i apostar pel rugbi. De moment, ho estic podent fer. Al matí vaig a la universitat, on estudio INEFC, i a la tarda, entreno físic al gimnàs i després amb les meves companyes", relata la jugadora a qui, com a Lofo, el rugbi li ve de família.

La preparació física ha evolucionat amb els anys, igual com la participació femenina en un esport ostentosament rude. "Has d’estar fort, perquè si no pots fer-te mal. Però si es fa bé, és satisfactori jugar. No sé com explicar-ho, però acabes amb una sensació d’haver-te alliberat d’alguna cosa. Per la intensitat que té, per les accions que hi ha. És agradable", confessa amb mig somriure.

El rugbi femení està en una etapa molt prematura. "Està fotut. Falten noies i molts equips s’ajunten i fan fusions entre ells per poder seguir endavant amb la lliga. És frustrant, perquè veus que necessites petites, però tampoc tens com fer perquè vinguin a jugar a aquest club. Tu vols seguir aquí, llavors ja arriba un punt en què has de decidir què fas: ¿Em quedo en el club de sempre o miro per mi i vaig a un lloc on hi hagi més nenes?".

Milions com cèntims

Si des dels despatxos els problemes per trobar patrocinadors i ajudes són evidents, des del vestidor la mirada al futur es fa dura. Tot i que ningú perdi l’esperança i la convicció que la situació pot anar a millor. "Tenim molt rang d’evolució perquè encara estem molt ficats sota les pedres", confessa Lofo. "Acabaria de fer un boom si hi hagués una implicació econòmica de les empreses. En el futbol es parlen de milions com si fossin cèntims. I aquí en el rugbi, ja que tu parles que el teu pressupost anual és de 400.000 euros, que això és el que s’està emportant Messi per jugar 10 minuts", afegeix el jugador.

"Jo vull tenir fe i espero que les coses vagin a millor. En el terreny del femení, des de les escoles estan arribant més noies. Quan estava a l’escola era l’única nena de l’equip. I tota la resta eren nens. Ara n’hi ha cinc o sis en cada un. Ve un planter més potent, però no tinc ni idea de com evolucionarà", afegeix la seva homònima femenina.

Notícies relacionades

El Barça al límit per Olmo i Pau Víctor per un nou revés judicial

Beatrice Chebet: "Després de París sé que tot és possible"

Amb els reptes identificats i els deures apuntats, poc més queda que continuar creient. Disfrutar de les hores d’entrenament, dels partits o de les xerrades al bar en un club on la pilota continua sent el centre de tot.

Un lloc on sembla que no passi el temps. On l’autèntic es manifesta en cada assaig.